Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

La força del vent

La força del vent retalla l’horitzó, més lluny que mai, i amb prou
feines pots obrir els ulls sota aquesta llum, seca i blanca, que estripa
l’aire.  El món és estranyament net davant teu, i buit. Tant com aquest
cel i aquest mar que s’inflen i creixen plens de no res.  Sents la
força del vent assegut a la sorra, i que se t’empassa el vertigen del
paisatge.

He vist ‘Pa negre’

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al
cinema a veure Pa negre i, encara
ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta
pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la
conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una
peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega
de vida immenses. 

La pel·lícula
engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i
ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només
no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança
la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la
vida dels personatges. Perquè Pa negre
parla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure
els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni
dolents
a Pa negre, el que hi ha són
persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi
ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò
que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel
qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o
tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de
casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra
la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els
personatges han de suportar.

Entre les virtuts
de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull
destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com
eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de
l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els
pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels
seus records de quan eren pobres.

En segon lloc, és
important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i
actrius
, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels
altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris,
sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera
o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El
tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels
personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels
anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap
paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric
i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això
és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió
es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes
polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat
una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i
plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema,
i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de
l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores
aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país
normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense
por del nostre passat. Aneu a veure Pa
negre
, de debò que no us en penedireu.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

L’Última Troballa

Quan alguna ment
il·luminada –deixeu-m’ho dir així- va tenir la mala pensada de treure Fum d’estampa de
la programació de Catalunya Ràdio, vam ser molts i molts lectors que vam quedar
una mica orfes. En aquell programa, el Jordi Llavina no només recomanava amb rigor
aquells llibres que li semblaven recomanables, sinó que dedicava una bona part
de l’emissió a entrevistar l’escriptor o escriptora que hagués convidat.

A mi, era aquesta
la part del programa que més m’agradava. Suposo que això era així perquè en
lloc d’embolicar-se amb teoritzacions crítiques, el que feia el presentador era
donar peu al convidat perquè aquest es lluís explicant les interioritats de la
seva feina. Si a això hi afegim la traça del Jordi Llavina per convertir
l’entrevista en una conversa distesa, el resultat era poder recollir informació
de primera mà sobre les claus de l’obra que es presentava.

Però com totes les
coses bones, Fum d’estampa es va acabar. Ara, però, podem tornar a gaudir de la
faceta del Jordi Llavina com a periodista literari, ja que des de fa un parell
de setmanes s’emet L’Última Troballa, un nou programa dirigit per ell i
realitzat pel Carles Gala.

Aquest programa,
que es pot veure a Penedès TV i també a través d’internet, té una durada
aproximada de 20 minuts, la major part dels quals es dediquen a entrevistar l’autor
convidat tot passejant per diversos indrets, de manera que el programa es fa a
peu de carrer, que és on neix molt sovint la literatura. També s’hi inclouen
recomanacions de llibres i, això és novetat, la recomanació d’un bloc de caràcter
literari. En el primer programa, que es va dedicar al Jordi Puntí, es va
recomanar el bloc Totxanes, totxos i maons del Joan Josep Isern; i en el segon, que s’entrevistava
la Neus Canyelles,
es va recomanar aquest Cupressus sempervirens que ara llegiu. Tot plegat, fins i tot les
preguntes a la gent del carrer sobre les seves preferències literàries, fa que
L’Última Troballa tingui un format força àgil i gens ensopit. Té bona pinta i
esperem que tingui, també, llarga vida.

Amb la intenció d’arribar a tot arreu, tot i que s’emeti des d’una televisió comarcal, el programa també
té presència a internet no només a través de la pàgina web de Penedès TV, sinó que
també és present a facebook i compta amb un bloc propi. Perquè aneu fent boca
de cara a la propera emissió, us deixo el vídeo de dalt. A partir del minut
13:05 –aquesta és la falca d’autobombo- hi podeu veure i escoltar la referència
al Cupressus… Que vagi de gust!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Perquè uns braços…

A contrapèl, com un
ganivet ben esmolat que se’ns posa sota la pell, el desig. I aquest mirall
descarnat que ens guaita i es burla quan gosem mirar-lo als ulls. Hi ha dies
que viure fa mal i sota la pell hi duem, només, alguns trossos de veritat que
se’ns claven com vidres i aquest mal d’ossos que ens escanya el gest. Hi ha
dies que, com un sol que es pon dòcil, fóra més fàcil deixar-se morir i
abandonar l’esperança de reconèixer el rostre de cap fantasma. Hi ha dies que
val més no fer-se preguntes i esperar que tot ho dilueixi l’aigua de la pluja.
També aquest foc que per alimentar-nos la il·lusió de viure, crema les hores
sota la tardor ocre que cobreix el món. Hi ha dies que els vivim a contrapèl i
obrir els ulls fa mal. Sort, però, que també hi ha instants que flueixen
lluminosos lluny de la raó, sense necessitat de respostes, i ens podem mirar al
mirall sense témer res, que els vivim feliços només perquè uns braços ens
omplen els braços i no ens fa mal, ni por, la senzilla animalitat de l’amor.

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però l‘Àngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesia d’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

Hispanitat

“En la isla Española, que fue la primera, como dejimos, donde
entraron cristianos y comenzaron los grandes estragos y perdiciones destas
gentes y que primero destruyeron y despoblaron, comenzando los cristianos a
tomar las mujeres e hijos a los indios para servirse y para usar mal dellos y
comerles sus comidas que de sus sudores y trabajos salían, no
contentándose con lo que los indios les daban de su grado conforme a la
facultad que cada uno tenía, que siempre es poca, porque no suelen tener
más de lo que ordinariamente han menester y hacen con poco trabajo, y lo
que basta para tres casas de a diez personas cada una para un mes, come un
cristiano y destruye en un día, y otras muchas fuerzas y violencias y
vejaciones que les hacían, comenzaron a entender los indios que aquellos
hombres no debían de haber venido del cielo; y algunos escondían
sus comidas, otros sus mujeres e hijos, otros huíanse a los montes por
apartarse de gente de tan dura y terrible conversación. Los cristianos
dábanles de bofetadas y de palos, hasta poner las manos en los
señores de los pueblos; y llegó esto a tanta temeridad y
desvergüenza que al mayor rey señor de toda la isla, un
capitán cristiano le violó por fuerza su propia mujer.

De aquí comenzaron los indios a buscar maneras para echar
los cristianos de sus tierras. Pusiéronse en armas, que son harto flacas
y de poca ofensión y resistencia y menos defensa (por lo cual todas sus
guerras son poco más que acá juegos de cañas y aún
de niños). Los cristianos, con sus caballos y espadas y lanzas comienzan
a hacer matanzas y crueldades extrañas en ellos. Entraban en los pueblos
ni dejaban niños, ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no
desbarrigaban y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos
en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada
abría el hombre por medio o le cortaba la cabeza de un piquete o le
descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres por las
piernas y daban de cabeza con ellas en las peñas. Otros daban con ellas
en ríos por las espaldas riendo y burlando, y cayendo en el agua
decían: «¿Bullís, cuerpo de tal?»: «Llevá las
nuevas a las gentes que estaban huidas por los montes».
Otras criaturas metían a espada con las madres
juntamente y todos cuantos delante de sí hallaban. Hacían unas
horcas largas que juntasen casi los pies a la tierra, y de trece en trece, a
honor y reverencia de nuestro Redentor y de los doce apóstoles,
poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros ataban o
liaban todo el cuerpo de paja seca; pegándoles fuego así los
quemaban. Otros, y todos los que querían tomar a vida,
cortábanles ambas manos y dellas llevaban colgando, y decíanles:
«Andad con cartas», conviene a saber

Comúnmente mataban a los señores y nobles desta
manera: que hacían unas parrillas de varas sobre horquetas y
atábanlos en ellas y poníanles por debajo fuego manso, para que
poco a poco, dando alaridos, en aquellos tormentos desesperados se les
salían las ánimas. Una vez vide que teniendo en las parrillas
quemándose cuatro o cinco principales señores (y aun pienso que
había dos o tres pares de parrillas donde quemaban otros) y porque daban
muy grandes gritos y daban pena al capitán o le impidían el
sueño, mandó que los ahogasen, y el alguacil, que era peor que
verdugo, que los quemaba (y sé cómo se llamaba y aun sus
parientes conocí en Sevilla) no quiso ahogallos, antes les metió
con sus manos palos en las bocas para que no sonasen, y atizóles el
fuego hasta que se asaron de espacio como él quería.

Yo vide todas las cosas arriba dichas y muchas otras infinitas, y
porque toda la gente que huir podía se encerraba en los montes y
subía a las sierras huyendo de hombres tan inhumanos, tan sin piedad y
tan feroces bestias, extirpadores y capitales enemigos del linaje humano,
enseñaron y amaestraron lebreles, perros bravísimos que en viendo
un indio lo hacían pedazos en un credo, y mejor arremetían a
él y lo comían que si fuera un puerco. Estos perros hicieron
grandes estragos y carnecerías. Y porque algunas veces, raras y pocas,
mataban los indios algunos cristianos con justa razón y santa justicia,
hicieron ley entre sí que por un cristiano que los indios matasen
habían los cristianos de matar cien indios.”

Bartolomé de las Casas dixit.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només  l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.
Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.