Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Sedassar la llum

Llegit a Contes russos:

“A la nena li ve un calfred. El parc és pla i obert i s’ha girat una mica d’aire de primavera de Sant Petersburg, fresc, massa fresc. Han tocat les cinc, i els arbres comencen a sedassar la llum. Som a finals d’abril, i els renous dels arbres i de les mates comencen a treure fulles tendres, verds tendres i suaus que es tornen quasi transparents, els nervis blancs, translúcids, com si les copes formessin un enorme vitrall que ho matisés tot amb llum de maragda. El sol va de baixada, i dels vorals de l’estanyol que hi ha al mig dels parc comencen a sortir tot de mosques i mosquits, fins i tot alguna libèl·lula o alguna papallona que l’home dels escacs segueix amb la mirada, entre els fils que les aranyes han teixit d’arbre en arbre, tot de fils primíssims que brillen, belluguen al ritme del vent i lliguen tot el parc.


Francesc Serés dixit.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Societat oberta

  

“Aquells que afirmen que l’error és del
“sistema” o aquells que darrere de cada contratemps polític hi veuen
misterioses maniobres, no ens poden ensenyar gran cosa. Però
la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat -per irritant que
pugui ser quan es duu a extrems- constitueix la saba d’una societat oberta. Necessitem persones que en facin una
virtut de la capacitat d’oposar-se a l’opinió majoritària. Una
democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps.

Fer com fa tothom es temptador, perquè viure en comunitat
és molt més fàcil quan cadascú sembla estar d’acord amb la resta i deixem que s’adormi
la disconformitat en benefici de les convencions del compromís.


Les societats i les comunitats on no hi ha persones
disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la
conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o
idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només
dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de
respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. […]”

L’anterior fragment, que m’he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l’historiador Tony Judt.

Les paraules d’aquest home m’han cridat poderosament l’atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d’aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim.  Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l’hora d’emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.

Amagant-nos moltes vegades darrera l’excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l’hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l’hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d’exercir la  llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Ordre natural

 

Fer-ho no era fàcil, però va arribar el dia que es van adonar que no hi
havia més remei que sacrificar la gossa per estalviar-li el dolor que li minava
els ossos. La displàsia dels malucs i l’artrosi l’havien amansit tant que
gairebé ja no es movia. Només alçava el cap buscant una mà i se’ls mirava després
amb una mirada que si no hagués estat la d’un animal, haurien dit que semblava
de comiat.

Quan la van haver de matar, tenia tretze anys, que ja en són molts pels
gossos. Però tot i així, secretament l’enyoren i cada vegada que entren o surten
de casa tomben el cap per veure si s’acosta fent una corredissa, com era costum,
fins al reixat. Però no. Des que no hi és que el jardí sembla una mica orfe. També
ells.

Fa uns dies, però, que un conill boscà ha triat un munt de llenya vella del
jardí per fer-hi la llodriguera. Des d’allà, va i ve i ho explora tot
atrevint-se a allargar cada vegada més les seves incursions a la recerca d’herba
tendra. D’ençà que el van descobrir, quan algú dels tres el veu, crida els
altres a la finestra. Llavors, des de darrera els porticons perquè no s’espanti,
l’observen sorpresos com tres nens davant la descoberta d’un petit tresor que
només a ells els pertany. I mentre riuen excitats amb l’anar i venir enjogassat
del conill, encara que ningú no ho digui, pensen en la gossa que ja no hi és.

Labordeta!

             […]
             También será posible
             que esa hermosa mañana
             ni tú, ni yo, ni el otro
             la lleguemos a ver,
             pero habrá que empujarla
             para que pueda ser.
             Que sea como un viento
             que arranque los matojos
             surgiendo la verdad
             y limpie los caminos
             de siglos de destrozos
             contra la Libertad.
             […]

            (Fragment del ‘Canto a la libertad’ de José Antonio Labordeta)

Enyorança

Avui, que ni és estiu
ni tardor i la llum ja comença a vidriar l’aire de la tarda, t’enyores de quan
eres un nen de poble. El setembre, llavors, era córrer despreocupat pels
carrers polsosos després de l’escola, entre el soroll de les portadores
abocant-se a les premses i el brogit dels carros. Tot feia olor de most i encara jugàveu,
després de sopar, entre els sacs de brisa a la plaça mentre els grans seien a
la fresca. I avui, com si visquessis arrelat en els records, ho enyores mentre
t’esclaten a la boca aquests grans de moscatell que mossegues amb delit.

Un gran goril·la pensarós

Hi ha a Barcelona
dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del
primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els
pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge
després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que
habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula
‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan
Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la
pintura i del coneixement.

Veure-les
totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des
de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins
arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo
d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs
personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de
l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i
textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més
enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i
tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors,
cranis, argiles,  el propi cos del pintor
o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un
volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal
manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació
d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes
pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que
ja fa dies que les vaig veure, reconec que n’hi ha algunes  que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures
fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d’unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d’incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar  el pintor, consistent en buidar en lloc d’omplir, me’l miro i remiro aquest goril·la i m’impressionen la quietud i la serenitat  amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l’altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident  i tornar a començar.

Emocions i veritat

No ho sé si les
emocions ens poden enganyar, però començo a pensar que sí, que enterboleixen la
percepció que tenim de la realitat i no ens deixen veure amb claredat el que
ens passa personalment ni el que passa al nostre voltant. I no vull pas dir que
ens n’haguem de desfer de les emocions, ningú no podria pas viure sense, però
si que em sembla que quan s’escapen dels espais íntims i envaeixen l’espai comú
sense haver estat prèviament destil·lades, no ens ajuden a pensar de forma
raonable ni equànime. 

Estimem i odiem amb
les emocions, i no només no és pas cap mal que ho fem sinó que són una part
fonamental del nostre ésser, però quan el plaer, la ràbia, l’eufòria, el dolor,
el desig, la rancúnia, l’alegria, la gelosia, l’amor o l’enveja… emergeixen
desbocades per guiar-nos, tendim a donar més valor a allò que nosaltres sentim que
no pas a allò que pugui sentir algú altre. És llavors que l’emoció ens situa
falsament en el centre d’un món que -no ho voldria oblidar mai- és tan divers i
canviant com ho puguin ser cada una de les nostres vides. I tot i que és ben
cert que en els sentiments hi ha el combustible que ens empeny a viure,
l’emoció no és ben bé ni necessariament el mateix que la veritat.

El meu primer Estellés

No és pas la primera vegada que la poesia de Vicent Andrés Estellés és present en algun dels meus blocs. Sense fer gaire memòria me’n recordo de dues entrades (aquí i aquí) protagonitzades pel poeta de Burjassot. Avui, però, hi torna a ser perquè aquest bloc també s’afegeix a la Diada Estellés, nascuda als blocs a partir de la convocatòria de la Festa Estellés.

Quan rumiava com homenatjar el poeta, me’n he anat a la prestatgeria  a cercar els meus llibres de l’Estellés i me’ls he mirat un per un. El que teniu a la fotografia del post és el més antic, ja es veu que les tapes s’han descolorit i estan gastades. És del 1979 -jo encara era a l’institut- i el va  editar l’Eliseu Climent amb un format molt senzill: cobertes de cartolina blava amb el títol del llibre i el nom de l’autor en una etiqueta enganxada al damunt.

Després en vingueren més de llibres del Vicent Andrés Estellés, i també l’Obra Completa que la M. em va regalar fa un grapat d’anys. Avui ens la miràvem tots dos i tornàvem a llegir la dedicatòria que m’hi va escriure, ben viva encara, com la poesia de Vicent Andrés Estellés, com aquests versos de Els canyars de la vora de la sèquia del meu primer Estellés:

                        […]Jo vivia aleshores,
vivia plenament com no havia viscut,
viu adàmicament entre objectes sorpresos,
en ben deliciosa elementalitat:
els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,
un cos, una carn pura, tot l’amor, un amor.
La sorpresa, la glòria. O si voleu, la festa,
la festa dels sentits ballant entorn de l’ànima,
ballant damunt la brossa a la llum de la lluna.
No hi hagué en l’antic Regne de València un amor
com aquell, com el nostre, com la fúria de viure.

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent editor, València, 1979]