Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Presentació de ‘Poems&Blogs. Poetes a la xarxa’

Tot i que ja se’n va fer una el mes de maig a Vilafranca del Penedès, demà dijous 1 de juliol es fa una nova presentació del llibre Poems&Blogs. Poetes a la xarxa a la llibreria La Central del Raval (carrer Elisabets, 6. Barcelona) a dos quarts de 8 del vespre.

Aquest llibre, que va ser ideat i infantat com un recull de blocs poètics pel Santi Borrell i la Violant de Bru, aplega una mostra força heterogènia de poetes que a més de fer servir altres suports també han recorregut a internet per mostrar la seva obra.

Concretament, al llibre s’hi poden trobar els enllaços corresponents als 33 poetes de l’antologia, una breu biografia de cadascún, la valoració que en fan de la seva experiència a internet i una mostra de la seva poesia.

Els 33 no hi serem perquè no és fàcil ajuntar-nos a tots, però sí una bona colla. Si us ve de gust conèixer el llibre i xerrar una estona amb nosaltres, hi sou convidats!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

‘Combray, de lluny’ de Josep M. Pinto

D’en Josep Maria Pinto ja n’he parlat en altres ocasions, quan vaig tenir la sort de llegir El llast de les abelles i quan va publicar la traducció de Combray de Marcel Proust. Ara, però, ho vull fer perquè he llegit el seu Combray, de lluny i no me’n puc estar de recomanar-lo.

Josep Maria Pinto ha escrit un llibre difícil de classificar que els llibreters  posen a la prestatgeria dels assaigs, però no és només un assaig perquè té molts punts de contacte amb les memòries i també amb la densitat de la poesia. Intueixo, i no ho puc assegurar perquè no el conec prou, que aquesta dificultat neix de la  rica complexitat de l’autor, que ha convertit la literatura en un dels basaments de la pròpia vida. I dic que ho intueixo, però no m’ho invento, ja que en un dels darrers textos del llibre (2002) Pinto parla de la seva voluntat d’escriure i de ser escriptor fent, amb una certa ironia, un joc entre allò que seria fer vida d’escriptor i allò  que vol dir escriure.

Si abans he dit que aquest llibre també em fa pensar en unes memòries, és perquè ha estat construït com una teulada a dues aigües que conté experiències lectores que han marcat l’autor en una de les vessants (Llegir) i experiències vitals en l’altra (Escriure), i arribats aquí no en destacaré una sobre l’altra, perquè de totes dues n’he fruit i perquè tan ben relligades com estan he entès que el llegir i l’escriure ja són indestriables per aquest home  que amb Combray, de lluny demostra ser allò que volia ser, un bon escriptor que escriu amb rigor i independència allò que creu que ha d’escriure.

La primera part del llibre (Llegir) és la que més es podria assemblar a un assaig, però per a mi no ho és. Jo he llegit aquesta part com si es tractés de la magnífica lliçó de literatura -gens acadèmica- que només poden impartir els bons lectors capaços de travessar els primers nivells de lectura per descobrir què i qui hi ha darrera les paraules. Quan millor m’ho passo com a lector és quan m’adono que no només llegeixo, sinó que estic dialogant amb l’autor, i aquesta vegada això m’ha passat i, a més, he descobert que també és el que interessa a Josep Maria Pinto, que en parla al capítol Entrevistes quan diu:“[…]tot plegat res a veure amb el que crec que pot interessar (al menys a mi): l’estructura mental d’una persona, la manera en què es concreta mitjantçant un llenguatge.”

Aquesta primera part de Combray, de lluny també funciona com a quadern de lectura en el qual Pinto parla dels autors (Thomas Mann, Marcel Proust, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Jorge L. Borges,…) que d’una manera o altra l’han marcat i dels quals ha après què és la literatura. A mi, personalment,  d’aquesta part del llibre m’han interessat sobretot les reflexions de l’autor sobre el fet literari, com la que fa a La llum de Grècia a partir d’un text de Josep Pla i que jo m’he apropiat per explicar-me a mi mateix la necessitat de depurar allò que escric si de debò ho vull convertir en un text literari que em resulti aclaridor: “[…]penso encara, com en els darrers vint anys, que, de la mateixa manera que el mestral o la tramuntana, o qualsevol altra vent de buf higiènic, neteja l’atmosfera allà on passa i escurça les distàncies entre l’esguard i allò que mirem, les tres setmanes que duia a Grècia havien anat escombrant de mica en mica les embolicades capes de pensaments, generalment estèrils i distorsionadors, que solc posar entre el meu cervell i el món que percebo.” Com aquesta, és ple de moltes altres reflexions enriquidores per qualsevol que vulgui aprendre els valors de la literatura a partir -com ha fet Josep Maria Pinto- de la discussió amb els textos.

En la segona part del llibre (Escriure), l’autor relata algunes experiències viscudes. Però si bé abans he parlat de memòries, he de dir que aquí els textos -més enllà de la forma- són molt a prop de la poesia, perquè no és tant important allò que es narra com les sensacions que es transmeten, com la densitat de la memòria que aquests textos contenen o les connotacions  i evocacions de les imatges amb què Pinto els ha bastit. Penso, per exemple, en Ailleurs, on les dues cares d’un tros de pintura que cau  voleiant al mar serveixen per despertar una reflexió sobre la dualitat de la nostra vida, la que vivim de manera automàtica i la vida pensada, dues realitats paral·leles.

A vegades hem sentit aquella dita que diu que el llegir no ens faci perdre l’escriure, o era al revés?. Però no és el cas. Llegir és -i aquest llibre ho demostra a bastament- la millor escola per aprendre a escriure, i  encara afegiré que una cosa i l’altra són les dues cares d’aquesta manera de viure de la qual es parla  en aquest esplèndid llibre, Combray, de lluny, que Josep Maria Pinto ha escrit sense apartar la mirada del campanar d’Illiers.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Bellesa secreta

Quan la setmana
passada vaig penjar l’apunt titulat Misèries, vaig dubtar entre el vídeo que hi
vaig posar i aquest d’ara amb en Toti Soler interpretant una peça del seu disc Vida secreta.  La primera vegada que
vaig poder sentir les peces d’aquest disc 
ja em va fer pensar en una de les coses que vaig voler que en quedés
constància a De secreta vida: la necessitat de despullar-nos de tant d’orgull
de ser homes per poder percebre el munt de bellesa secreta que flueix al nostre
voltant.

Doncs bé, si l’altre dia parlava de la necessitat de cercar refugi en
la bellesa, ara entendreu el perquè d’aquesta Vida secreta d’en Toti
Soler. La seva música, com el vol fràgil de la libèl·lula o la traça pausada d’un
cargolí, és plena de la bellesa nua que pobla el món quan encara els homes no l’hem
corromput. Com l’aire amarat de fonoll després d’haver plogut o el gest d’una mà
amiga que perfila una carícia… Tota la resta és mentida.

El món de Jesús Moncada

“Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa. L’acte de fe, però, no era pa i mel. Tret dels xovinistes de ferro colat, tothom admetia (remugant, és clar) un fet enquimerador: la primera impressió de la vila sobre el nouvingut era poc acollidora per no titllar-la sense embuts d’hostil. A pesar de la contundència de l’últim adjectiu, encara resulta tou aplicar-lo al meu cas. Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó de món.[…]”

Gairebé així, tal com es narra a Calaveres atònites l’arribada a Mequinensa del nou secretari del jutjat, vaig entrar jo, lector innocent, al món del Jesús Moncada. Ho vaig fer amb la lectura de Camí de sirga, potser sí -com suggereix en Salvador Macip– la gran novel·la catalana, i després ja va venir tota la resta com si fos impossible escapar de la força del riu, atrapat en la màgia del món que Moncada  va recuperar de l’oblit i que, com un deus ex machina, va retornar als àmbits de la creació per a felicitat nostra.

És evident que mai no ho hauré llegit tot, però de tot el que he llegit l’obra de Jesús Moncada (així, en conjunt) ocupa un dels llocs preeminents per moltes i diverses raons, entre les quals em sembla de justícia destacar tant l’excel·lència de la llengua que fa servir, com el coneixement dels secrets que ens mouen i del món que habitem. Llarga vida a la Mequinensa de Jesús Moncada!

[La fotografia del Café Centro/Cafè de la Granota, feta pel mateix Jesús Moncada, es va publicar al Quadern de El País el 4 de
març de 2004 dins d’una petita col·lecció que, si en teniu ocasió, val la pena recuperar tant per les imatges com pels comentaris que les acompanyen.]

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Misèries

Estimar, i fer-se
estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I
si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els
diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i
sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès
pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per
fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests
individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre
home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre
remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa
que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que
tinc sempre present: la bellesa de l’home
és que crea bellesa.
I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian
Bach
. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos
com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Els xiprers del cementiri de Masquefa

No fa gaire estona que en Francesc m’ha proposat participar en un dels recitals que organitza el blog Amics arbres-Arbres amics, concretament el que té com a motiu central els xiprers. Encara no havia acabat de llegir el seu correu que ja havia decidit que sí que hi participaria, i no només per la raó evident que té a veure amb el títol del meu bloc, sinó també perquè en un dels meus poemes hi apareixen els xiprers del cementiri de Masquefa, poble aquest on es farà el recital.

El poema al qual faig referència és una petita prosa poètica que vaig penjar a Castells de cartes l’abril del 2007 i que després es va publicar a La catosfera literària 08. La podeu llegir aquí, però avui us proposo que l’escolteu en el vídeo que encapçala aquesta entrada, corresponent al recital que vaig tenir la sort de poder fer acompanyant la Montserrat Abelló al Parc d’Olèrdola el 18 d’octubre de l’any passat.