La veu recuperada, 9
somio
quietud de la terra
imatges desbocades
xoquen amb les parpelles
per ser
la frescor que es prodiga
en les paràboles del teu cos
exactitud de la bellesa
sines verges
somio
quietud de la terra
imatges desbocades
xoquen amb les parpelles
per ser
la frescor que es prodiga
en les paràboles del teu cos
exactitud de la bellesa
sines verges
Ungit amb l’olor i el tacte del que era teu
vaig deixar sobre la teva l’empremta dels meus dits,
resseguia amb les mans el rastre de les teves
acariciant les estelles del teu ésser,
cercava la teva presència en tot i vaig saber,
de sobte i amb quanta força, com et desitjava.
Vaig oferir-te les cames i els braços i el pit
a la teva habitació austera i clara,
i llesta i tremenda va saltar la gasela
i tu eres qui em cenyia la cintura
i m’empenyia a viure’t en la veu recuperada
dels avencs més profunds de l’ànima.
Amb tremolor vaig dir les teves paraules,
i com la mossegada d’un home et sentia
als llavis primer, i a la boca i al coll…
la tarda d’un 24 d’abril a la Huerta de San Vicente
quan vas obrir-me, Federico, aquestes ferides…
SILENCI
Quan pronuncie la paraula Silenci,
la destruesc.
(Wislawa Szymborska)
Pense el blanc subtil del Quadern
i de la solitud aprenc:
caminar el moll del silenci.
Muda, el dic amb els ulls
-tot silenci incita a la nuesa-,
despulle l’esquena de les hores,
els lòbuls de carn que…
mai com qui dóna un cos
i davallar des de la nuesa
al pou de silencis que m’alimenta la veu,
paraules que llanço de mi a tu
i en elles estimar-te
perquè en elles et tinc
i em dono i t’anomeno i callo…
ja ho saps, sóc silencis
que engendren tot el que dic,
paraules, amor
i mai com qui dóna un cos
donar-te-les
"Nos duele envejecer, pero resulta
más difícil aún
comprender que se ama solamente
aquello que envejece."
(Luis García Montero)
Que no hi ha veritats em sembla haver après,
que el que sentim no té preu,
que les equivocacions són la vida,
que el més inflamable dels combustibles
és el diner. Que com diu el poeta
estimo només el que amb mi es fa vell.
Que al teu ventre vull donar la llavor
i sentir com s’omplen de pluja els solcs de la terra
abans d’enfilar, a l’ombra dels xiprers,
el més antic dels camins…
Doncs bé, del llibre no en puc parlar encara perquè justament avui l’anava a encetar; però m’estimo molt la poesia del seu autor, el Pere Rovira, que s’ha estrenat com a narrador amb la novel·la L’amor boig, editada per Proa. El segon paràgraf de la pàgina 139, ben bé a l’atzar, diu així:
La Clara escoltava tot això mossegant-se els punys, espantada. Jo estava indignat i avergonyit. No entenia que algú fes aquelles coses, i encara entenia menys que algú tingués la necessitat d’explicar-les que veia en la cara del Joan mentre parlava. "¿Per què tots aquests detalls?", se’m va escapar. Ell va dir que els detalls eren la màscara de les nits com aquella, i que les màscares eren inevitables. Luis Mena opinava que valia més que fossin una mica monstruoses, perquè així eren evidents, i potser perquè era més difícil portar-les, però era més fàcil imaginar la cara que hi havia sota la màscara. "Literatura, molta literatura -va dir el Joan- com si escopís-, i jo estava acostumat a trobar-la als llibres i no als llits."
Promet. I a més, la darrera frase, dóna peu a una discussió interessant: Són els llibres el lloc de la literatura?
Passo la pilota a l’Hipàtia, al Josep Pastells, al Josep Blesa i a L’efecte Jauss.
Aquest llibre, que es titula Geografies de secreta vida, el publicarà d’aquí a un any l’editorial Tres i Quatre de València dins la Col·lecció Poesia 3i4.
Durant l’acte es va presentar, també, el llibre Claustre d’Isabel Garcia i Canet, guanyadora de l’anterior edició del premi.
Entre la presentació del llibre guanyador de l’any passat i la proclamació del premi d’enguany, va actuar el quintet de vent Grup de Cambra Llevant.