Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: En veu alta

El post de Nadal a ‘L’última troballa’

El poeta, periodista i amic Jordi Llavina s’interessà fa pocs dies pel meu post de Nadal en forma de felicitació i em va demanar de llegir-lo a L’última troballa, el programa de literatura que fa per Ràdio Vilafranca i La Xarxa. Doncs bé, després que ahir s’emetés el programa, penjo ara aquí l’àudio per si algú el vol escoltar:

I de passada, des d’aquí li agraeixo tant la lectura acurada que en va fer com tota la feinada que fa de manera incansable per difondre la poesia a través dels medis de comunicació. Gràcies, Jordi, i bon any Vinyoli!

Jesús M. Tibau llegeix ‘De secreta vida’


Després de passar pel seu programa de TV per parlar de 
El llibre que llegies, en Jesús M. Tibau ha tornat ha referir-se a la meva poesia, ara des del seu bloc, Tens un racó dalt del món, en el qual hi ha inclòs una breu gravació llegint un fragment de De secreta vida. Es tracta, concretament, d’una prosa poètica titulada Sota la boira que forma part de la primera part del llibre. A dalt la podeu escoltar en la seva veu i a continuació també la podeu llegir:

SOTA LA BOIRA.
Novembre avança i sembla que tot vulgui morir sota l’espessor de la boira. Però la sal de l’estiu et recorre la pell, encara, i totes les platges que han acollit el teu cos et perduren a la mirada. No importa que s’escurcin els dies, el tacte de la vida t’ha quedat imprès a les mans perquè sedimenti als cellers del record. I encara que la tardor és una veritat que t’acosta a les nits hivernals, cremen els camins de l’ànima.

Salut, Jesús! 

A ‘Petit munt de lletres’

Petit munt de lletres és el nom del programa que dirigeix i produeix l’incansable Josep Diaz-Galera per tal de fer-nos arribar la poesia a través de Ràdio Martorell. Aquesta temporada ha refet l’antic Poetes de Martorell i ens presenta un programa nou en el qual cada setmana no només es presenten novetats, sinó que també s’hi poden escoltar entrevistes amb poetes i algunes de les seves poesies.

Si ara fa poc més d’un any vaig poder participar en un capítol de Poetes de Martorell, enguany he estat convidat per participar també a Petit munt de lletres, concretament en un programa que vam gravar tot just començar l’any i que es va  emetre el passat 31 de gener. Per si teniu curiositat o interès d’escoltar-lo, hem seleccionat el tall de veu que conté l’entrevista que em va fer en Josep i també alguns dels meus poemes. Tot plegat es pot escoltar en el reproductor de Goear que veureu a sota. Gràcies Josep!

Jesús M. Tibau llegeix ‘El llibre que llegies’

L’amic Jesús M. Tibau em va regalar ahir un post al seu bloc, Tens un racó dalt del món, en el qual hi llegeix un fragment de El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poemes. El text que llegeix és una breu prosa poètica titulada Fràgil en un pollancre que es pot escoltar activant el vídeo i que també reprodueixo a continuació: 

FRÀGIL EN UN POLLANCRE

Ara que l’aire dels dies et falta i que el temps s’aprima com un fil d’aranya, vius en els minuts, d’un en un. Sobretot aquesta tarda que núvols de pluja oculten la muntanya i penses que és estranya la mesura del temps, com aquest raig de sol que cau, a la vora del riu, fràgil en un pollancre. 

Gràcies, Jesús! 

Avui a Martorell

Avui, finalment, presentarem El llibre que llegies a Martorell. Aquesta és una presentació que em fa una especial il·lusió per diverses raons, perquè fa un munt d’anys que hi visc i és on ha nascut el meu fill, perquè El llibre que llegies va ser premiat amb el Vila de Martorell de Poesia i, també, perquè hi he trobat persones que d’una forma o una altra han defensat la meva poesia.

Una d’aquestes persones és en Ferran Balanza, que en diverses ocasions m’ha facilitat donar a conèixer la meva obra a través de recitals (a l’Enrajolada, a la Capella de Sant Joan, al Museu Vicenç Ros…) i que avui serà l’encarregat de presentar el meu llibre.

Algunes altres són el magnífic guitarrista Jordi Sàbat que va posar música als meus textos per presentar-los a la Capella de Sant Joan, tothom qui ha fet possible l’acte d’aquest vespre, en Josep Díaz que em va dedicar un programa de ràdio, els amics de Martorell al dia de Ràdio Martorell que sempre que hi ha raons per fer-ho em conviden al seu programa per parlar de la meva poesia, els medis de comunicació que n’han fet difusió en un moment o altre… I també i sobretot, esclar, a totes les persones que, per conèixer la meva obra, m’han vingut a escoltar o han llegit els meus llibres.

Mentrestant no és l’hora d’anar cap a l’Espai Muxart, us deixo l’entrevista (1a part i  2a part) que dimecres passat em van fer a Ràdio Martorell la Irene Jurado i en Jaume Monés, com sempre molt amables amb mi i encertats en les seves preguntes.  

I si sou a Martorell o a prop i us ve de gust, ja sabeu que aquesta tarda estarem contents de compartir una estona amb vosaltres per parlar de poesia i llegir-ne.

A ‘Poetes de Martorell’


Fa unes setmanes, en Josep Díaz del grup TIM Teatre em va convidar a participar en el programa Poetes de Martorell. Aquest és un programa de poesia que ell mateix realitza per Ràdio Martorell i en el qual s’hi presenta cada setmana un poeta vinculat a aquesta vila. Divendres passat es va emetre el 16è capítol i em va tocar a mi.

El programa comença amb una breu presentació i conversa amb el poeta convidat, però  de seguida es dóna pas a la segona part, en la qual es pot escoltar una mostra de la seva poesia. Si us ve de gust escoltar les paraules d’en Josep i els poemes que vaig triar i recitar, ho podeu fer a través d’aquest enllaç. Gràcies Josep!

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però l‘Àngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesia d’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

Enyorança

Avui, que ni és estiu
ni tardor i la llum ja comença a vidriar l’aire de la tarda, t’enyores de quan
eres un nen de poble. El setembre, llavors, era córrer despreocupat pels
carrers polsosos després de l’escola, entre el soroll de les portadores
abocant-se a les premses i el brogit dels carros. Tot feia olor de most i encara jugàveu,
després de sopar, entre els sacs de brisa a la plaça mentre els grans seien a
la fresca. I avui, com si visquessis arrelat en els records, ho enyores mentre
t’esclaten a la boca aquests grans de moscatell que mossegues amb delit.

‘Poètiques robades’ de Ricard Garcia

Poder-ho dir tot.
Pensaments

i sentiments i sensacions.
I accions.
I mastegar-los.
I de
veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les
regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle
saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i
profanar tots els plecs del cos
i sentir el pensament
com un magma
de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne
una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i
de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de
palpar les seves carns…
perquè Déu
és la carn

i a una velocitat vertiginosa,
llançar-te les
paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes.
I traspassar-ho
tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta
obre
i sentir amb tu
que queda
la vibració
,
i que la raó ja no compta
només la ferida
on
copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang
que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la
besada.

[Ricard Garcia: Els contorns del xiprer, Aj. de Sallent, 2007]

‘Oliva’ d’Àngels Gregori

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es van quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble en la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important;
és saber que sempre puc tornar a Oliva.

[Àngels Gregori: Llibre de les Brandàlies, Ed. 62, Col. Poesia-124, Barcelona, 2007]

Els xiprers del cementiri de Masquefa

No fa gaire estona que en Francesc m’ha proposat participar en un dels recitals que organitza el blog Amics arbres-Arbres amics, concretament el que té com a motiu central els xiprers. Encara no havia acabat de llegir el seu correu que ja havia decidit que sí que hi participaria, i no només per la raó evident que té a veure amb el títol del meu bloc, sinó també perquè en un dels meus poemes hi apareixen els xiprers del cementiri de Masquefa, poble aquest on es farà el recital.

El poema al qual faig referència és una petita prosa poètica que vaig penjar a Castells de cartes l’abril del 2007 i que després es va publicar a La catosfera literària 08. La podeu llegir aquí, però avui us proposo que l’escolteu en el vídeo que encapçala aquesta entrada, corresponent al recital que vaig tenir la sort de poder fer acompanyant la Montserrat Abelló al Parc d’Olèrdola el 18 d’octubre de l’any passat.

Duna

Et despulles completament i t’asseus davant del mar.
Mires el paisatge com si fos la darrera vegada,
i quan l’has ben gravat a la retina, tanques els ulls.
T’estires a la sorra en silenci.
Sents el seu riure que es barreja arran de platja
amb el moviment compassat de les onades.
Sents l’escalfor del sol de la tarda a la pell
i la respiració s’alenteix en una agradable letargia.
La quietud és tanta que pots sentir com l’aire,
que juga entre el borrissol de la pell,
posseeix tots els espais del teu cos.
La plàcida monodia de les onades et torna,
sense que te n’adonis, als àmbits de la llum.
Confons el teu cos amb el sol i l’aire que et contenen.
T’adones, aviat, que estàs deixant de ser tu,
que ja no et vols moure, que ets un traç al paisatge.
Mentre els sons del mar poleixen la platja,
empesos per l’aire s’apilen al teu costat els grans de sorra.
La respiració és llarga i lenta. La quietud absoluta
et deixa sentir com el flux de la sang al teu cos
conflueix amb la rotació indolent de la terra.
Quiet, molt quiet, la sorra t’arriba a cobrir del tot.
No et mous, el mar és dins teu, ets la duna.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Wataru + Carles Duarte: Vida (inochi)

Aquests dies que en més d’una ocasió l’ombra de la gran Desconeguda ens ha glaçat la mirada, qualsevol esclat de vida s’agraeix immensament. Per això, de seguida que m’ha arribat i l’he vist, m’he afanyat a penjar aquest vídeo promocional de l’exposició que s’obrirà divendres al Museu de la Vida Rural. No és tan lluny com sembla i l’excursió paga la pena.