Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Lectures

Llavina als Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf


Sense fer escarafalls i amb discreció i, per contra, amb una tenacitat digna de fer-ne esment, les bibliotecàries del país –n’hi deu haver, però jo no en conec cap de bibliotecari- treballen dia sí i dia també per fer nous lectors i acostar-nos els plaers i la riquesa que ens aporta la literatura. I per fer-ho, han creat activitats i espais de trobada tan per a nens com per adults que anys enrere ni existien ni tan sols ens els imaginàvem. D’aquests, jo en vull destacar els clubs de lectura, aquests llocs d’intercanvi d’inquietuds literàries i d’idees que estan fent una funció cultural a la qual no es dóna la rellevància que realment té. Ja ho havia dit alguna altra vegada després que m’haguessin convidat a participar en algun club de lectura, però ho vull tornar a repetir després d’haver participat a la III Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf.

La trobada, que va reunir força més de 200 persones a l’entorn de l’obra narrativa de Jordi Llavina, va ser un acte caracteritzat per la feina ben feta des de les biblioteques que l’organitzaven i pel caràcter participatiu dels lectors dels diversos clubs. La Sílvia Amigó hi va participar llegint diversos fragments de l’obra de Jordi Llavina, i jo ho vaig fer amb una glosa dels llibres llegits als clubs. Després de nosaltres, però, va començar una interessant entrevista a l’autor en la qual es barrejava vídeo i directe, ja que cada club havia gravat una pregunta que en Jordi Llavina respongué de viva veu als seus lectors. Així doncs, no va ser un simple homenatge a l’autor, sinó que el més interessant va ser la idea d’acarar-lo amb aquelles persones que n’havien llegit els llibres i li demanaven explicacions sobre aspectes ben diversos i fins i tot sorprenents en algun cas.

Puc dir que en Jordi Llavina davant per davant dels lectors, la Sílvia Amigó llegint-lo i jo mateix parlant de la seva obra, ens ho vam passar molt i molt bé, i penso també que això va ser així per l’encert d’acostar lectors, obra literària i autor de la forma que es va fer, alhora amable i rigorosa. Per tot plegat, aprofito per reivindicar la feina feta des de les biblioteques i donar les gràcies a tothom qui va participar en l’organització de la trobada, especialment a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya i a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual que va tenir la bondat de convidar-m’hi. I aprofito també, és clar, per felicitar tots els clubs de lectura que hi van participar alhora que els encoratjo a seguir creixent. A tots, salut i bona literatura!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

La sal i el verb

LA SAL I EL VERB [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 64, estiu de 2013.]   

Carles Miret Estruch, Belleses arbitràries
XXXII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March
Ed. 3i4, Valencia, 2013. 70 pàgs.

La poesia no ha de ser resultat d’un caprici momentani, sinó d’una voluntat clara i precisa de dir allò que es vol dir. Així és com Carles Miret construeix la poesia de Belleses arbitràries, així i buscant –com l’arqueòleg que també és- entendre el món.  En aquesta cerca, Miret troba i ens regala versos plens de força alhora que crea imatges admirables com quan diu “la teva pell és pètal irrompible”, i ens sorprèn tant amb l’analogia que hi fa com amb l’adjectiu que aporta un significat del tot nou. El llibre de Miret és ple d’imatges que com l’anterior i a partir de senzilles comparacions, permeten veure transformat en poesia allò que se’ns vol dir. Aquesta transformació és molt evident en un poema breu però colpidor que diu: “Et busque en el fons dels guants / o en els reflexos de llum exhaurida. / Però dins només hi trobe ungles oblidades / com claus reblats d’una creu corcada. / L’estripall esgrogueït de fotografia / que et passava per les natges / era pell de serp desempallegada.”  Tot plegat parla d’un temps que ja és mort, però també gràcies a la imatge de la pell de serp s’evoca el trànsit del món animal al mineral. Un i altre, i també el món vegetal, li serveixen al poeta per parlar-nos d’allò que ha deixat petja en el món: “…la pressió del temps, / oxigen desplaçat / en els intersticis / d’un tronc clivellat de garrofer…”

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s’eleva fins a l’extrem de crear imatges orgàniques: “…la nafra / per on penetra el temps podrit dels morts.” No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d’aquest llibre. No és debades que el poeta afirma: “veig passar el temps / com un cadàver rabent”, o que ens mostra “Sobre la taula / un bocí de carn en descomposició.” Una imatge i l’altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest,  també la presència immanent de la mort. Miret no l’esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre la qual s’ha construït la nostra vida quan parla de “la terra de tots els nostres morts” que són, al cap i a la fi, les nostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s’endinsa en el mar i abandona la vida, ho fa perseguint “la darrera apropiació del buit.” I parla, en tercer lloc, d’una mort desdramatitzada i que és part intrínseca del viure en el cas dels “Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri.” No penséssiu, però, que Miret s’oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s’apropia del temps i en gaudeix en poemes com el que comença “De menuda t’agradava menjar magranes…”, un poema que mostra la joia de saber-se viu en un d’aquells instants que gairebé tot s’atura i el món ens pertany.

Com qui escarba pacient entre la runa, Miret fa la seva poesia buscant allò que vol dir entre les paraules, perquè sap prou bé que amb elles no només es pot mesurar tot, sinó que també es pot abastar la matèria de què és fet el temps: “Les paraules abasten la materialitat del fugisser grapat / de sorra…” I si bé hi ha diversos poemes que en parlen del llenguatge, m’ha captivat la imatge en què vida i paraula es materialitzen com una sola cosa als llavis: “…busques / la sal en els meus llavis i jo / trie el verb més inversemblant.” Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia de Carles Miret. Es tracta d’una poesia essencial i neta d’ornaments innecessaris que m’interessa perquè ajuda a reflexionar. Amb Belleses arbitràries, Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del “Diàleg de la llum amb l’ombra” cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa la vida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l’aliment i la bellesa… I també “unes avarques / una mica gastades, de l’avi” que parlen del mateix que aquest llibre, de la memòria, de la recerca de la veritat i del reconeixement de la bellesa.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

‘Primer d’any’ (2014, any Vinyoli)

PRIMER D’ANY

He sortit a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
                              inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
                                       Aquest és el primer
dia de l’any:
                    et donaré dos llibres
que t’he comprat.
                             En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

[Joan Vinyoli, 1914-1984] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Donde habite el olvido

Avui fa 50 anys que Luis Cernuda, un dels poetes més importants de la literatura del segle XX, és mort. Considerat un personatge rar en l’Espanya que li va tocar viure, va acabar marxant del país on -segons ell mateix va dir- “todo nace muerto, vive muerto y muere muerto”. L’exili el dugué a exercir la docència en diverses escoles i universitats del Regne Unit (Glasgow i Cambridge) i d’Amèrica (Massachussets, Califòrnia, Mèxic), on hi deixà una petja intel·lectual immensa. La seva poesia desprèn encara ara una riquesa i una modernitat tan grans que difícilment es podien encabir en el petit món en el qual va néixer i on mai no va voler tornar. Ens queden, per sort, la seva poesia i les seves proses. Per això, allà on sigui el seu esperit, donde habite el olvido, visca Cernuda!

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.

[Luis Cernuda. Sevilla, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1963] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, 100 anys


Avui que fa 100 anys del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a Palma, em retrobo una altra vegada amb la seva poesia. Tot i tenir una vida breu, la tuberculosi se l’endugué als 25 anys, deixà una obra en la qual el rigor de la forma i la precisió del llenguatge serveixen per donar a la seva poesia una bellesa i una densitat colpidores i punyents.  Vegeu, si no, l’Ocell en corba o aquest altre poema que datà a Palma el 1935 i es titula Oh peresa de l’aire…:

Oh peresa de l’aire, com es bada
la mel, la seda i el vellut diàfan
dels núvols que s’arboren i s’agafen
a la roda del cel il·luminada!

La cambra de les ombres s’endomassa
amb aquella claror i aquella flaire
desfeta en l’alenada lleu de l’aire
aturat en el núvol gris que passa.

Tots els batecs del vent són en desmai,
absents d’aquesta terra meva, morta,
i només jo sento fremir l’espai,

remotíssim, d’una ala que s’emporta
-flames del cel al cel, tumult, esglai-
a l’alta solitud la veu més forta.

[Bartomeu Rosselló-Pòrcel: Obra poètica, Edit. Moll, col. Balenguera, 14. Palma, 2009]
 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

‘Gramòfon de runes’ de Maria Victòria Secall

Dilluns a la tarda vaig tenir la sort de poder anar a Can Vilaweb a escoltar la Maria Victòria Secall. L’Elisenda Farré i la Roser Giner van parlar-nos del seu darrer llibre de poesia, Gramòfon de runes, que encara no s’havia presentat a Barcelona. Després, la Maria Victòria i l’Elisenda van fer una esplèndida lectura d’una selecció de poemes del llibre. Però no tot es va acabar aquí, perquè allà érem no només lectors de la poesia de na Maria Victòria Secall, érem també els seus amics nascuts a través dels blocs, i tant si ens coneixíem de la trobada a Búger com d’altres ocasions, era clar que tots ens aixoplugàvem sota la seva mirada i les seves paraules.

El llibre, Gramòfon de runes, parla de ser dona i de com les dones miren el món, de la lluita per ser i de l’herència rebuda (els rastres de les dones / que ens han precedit), de ser una baula que rep i transmet a l’hora la vida i el coneixement a contracorrent en una societat de mirades mascles que massa sovint menysté i exerceix la violència contra allò que escapa al seu domini. I parla també de la necessitat de no acotar el cap, d’aixecar-se i alçar el vol.

Gramòfon de runes és un llibre d’una força matriu i generadora d’una veu que rescata dels pous de l’oblit tantes i tantes dones emmudides, mutilades i mortes a mans dels ‘seus’ homes, de manera que llegir-lo em va suposar –a mi, per la meva condició masculina- la possibilitat de mirar la vida des d’una òptica que no tenia i (anava a dir entendre, però no) fer-me sentir el que elles, les dones, senten. Per molt que intel·lectualment hagués fet abans l’esforç de saber ‘qui és’ una dona,  el llibre de Maria Victòria Secall m’hi ha acostat molt més perquè els seus versos, com una pluja fina que fa saó, tenen la virtut d’amarar la pell del lector fins a fer-lo tastar les sensacions més fondes de la dona que parla en aquests poemes.

A més, però, del que fins ara he dit, vull dir també que Gramòfon de runes és un llibre que corprèn per la bellesa dels seus versos, per la meticulosa elaboració de les imatges, dotades alhora de precisió i senzillesa, com aquells Flascons secrets / de vidre aspre al tacte, / somniats a la febre / i al dolor silent, / bufats al foc roent, / sorra i coratge. I si alguna cosa dóna tanta força a la poesia de na Maria Victòria Secall, no és només la bellesa i depuració del llenguatge, és sobretot la seva capacitat de destil·lar bellesa i veritat plegades com un sol licor en tots i cada un dels seus poemes, com quan diu: Saber d’on venim i on es congria / la nostra màtria de sediments antics… O també quan converteix l’olivera en símbol alhora de vida i memòria, de matèria i sentiment: L’ombra de l’olivera és tan real / com l’olivera, no es poden separar. // Tot el que hem vist ens és part, / talment la pell, talment l’ombra, / empremtes i records que ens fan possibles. La poesia de Gramòfon de runes és una poesia essencial (permet-me Victòria la broma) al punt de cocció, justa la sal, fora presses…, és a dir, es tracta d’una poesia on res no hi sobra ni tampoc res no s’hi troba a faltar, i això en fa fàcil la lectura alhora que sense distraccions et porta la mirada allà on vol; perfum i verí…

Llegit i rellegit, em seria molt difícil triar un poema o altre del llibre perquè, en realitat, la suma de tots els poemes és un sol càntic. Si més no, així ho entenc i m’ho fa sentir el confrontar els versos del darrer i primer poemes que diuen Com ocells, per instint, / alcem el vol un, i l’altre: com un infant en néixer / cap a la vida. Aquests versos ens donen també una de les claus de la poesia de Gramòfon de runes, i és que tot i el dolor i la tragèdia  a què ens remeten alguns poemes, aquest és un llibre carregat d’esperança que juntament amb la voluntat de fer-nos reflexionar, transmet la força necessària per fer-nos millors. I així ho sento i així és, també, que gairebé he convertit en la meva divisa un dels versos d’aquest llibre que sento que m’alimenta i em dóna força, perquè Tot el que som empeny… 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Escriptors que parlen del camp

Rebo un whatsapp del meu amic Manel dient-me que li ha agradat llegir el que s’ha publicat a el 3 de vuit referent a un poema meu, i jo, que no en sé res, corro cap al quiosc a buscar el diari per veure de què es tracta. Pel camí ja sospito que deu ser cosa d’un altre amic, el Jordi Llavina. I sí, quan obro el diari vaig de pet a la pàgina que conté el seu Tabac de regalia, el dietari que setmanalment hi publica, i em trobo que la darrera entrega està dedicada a la poesia que parla del camp i, més concretament, al poema L’home dels camps (El cop a la terra, 1962) de Marià Villangómez i -honor que em fa- al meu poema Deus ex machina de El llibre que llegies. Us convido, doncs, a llegir (clicant a sobre de la imatge) el que Jordi Llavina en diu de l’un i de l’altre.

Però no vull tancar aquest post sense aprofitar, també, per recomanar-vos l’esplèndida narració que ara estic llegint i que també parla del camp, es tracta de la novel·la Marges de Roger Vilà Padró. Ara com ara no puc parlar de la trama, tot just n’he llegit les primeres 50 pàgines, però sí que puc afirmar que hi excel·leix la bellesa del llenguatge que fa servir el seu autor, el llenguatge riquíssim, precís i ple de matisos que sempre ha fet servir la gent que viu a pagès a l’hora de descriure la complexitat dels fenòmens de la natura i la manera de fer dels éssers humans i que, si de debò fóssim el país culte que pretenem ser, lluitaríem per preservar-lo a qualsevol preu. Si no ho fem així, arribarà el dia -en alguns àmbits ja es nota- que no recordarem el nom exacte de cada objecte i de cada fet i que de tant mediocre, la parla se’ns fongui i ens permeti, només, pensar en gris.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Fidelitats

Llegit a La Vanguardia d’avui:

“Com ens defensem dels que estan obsessionats per protegir-nos de les persones que són com ells mateixos? Aquesta és una paradoxa difícil de solucionar. La vida et demostra, a partir d’una determinada edat, que per ser fidel a tu mateix i a les teves creences cal posar fi a moltes coses, i assumir la categoria de traïdor com un orgull. Perquè els traïdors d’ahir, els insubmisos, després resultaran paradigmes de la llibertat i de no sé quantes paraules pomposes que pronunciaran en el seu funeral els mateixos que els van empresonar i van exigir-ne la mort. Els erigiran estàtues, que inauguraran ells o els seus hereus, amb aquest desvergonyiment de qui considera, i amb raó, que l’Estat és una propietat privada. Tot just un vestigi de Lluís XIV i un ressò dels grans populistes i manipuladors del segle XX.” 

Gregorio Morán dixit

PS: L’article es titula ‘Còmplices, insubmisos o resignats’ i es pot llegir sencer a http://tinyurl.com/mb8vdxb 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

‘El llaütista i la captaire’ de Jordi Llavina

Amb la lectura ja reposada, em ve al cap el Marc de El llaütista i la captaire. Fa uns dies que l’he deixat enrere, però de la lectura d’aquesta novel·la d’en Jordi Llavina me’n queden les llargues confidències que he tingut la sensació que em feia el seu personatge principal, confidències necessàries per distanciar-se d’un mateix i alleujar el neguit que el rosega cada vegada que s’adona que no li és fàcil estimar la dona que estima. En Marc, com passa a molts homes, viu un pèl desemparat en el món de les emocions i les relacions sentimentals, i és aquesta mateixa desemparança i una certa incapacitat de ser per sí mateix el que l’empeny a festejar les dones que poblen la novel·la.

Les festeja i ens explica la mena de relació que hi té sense gaires embuts. I ho fa  des d’una mena de calidoscopi temporal en el qual passat i present es barregen, de la mateixa forma que se’ns poden barrejar les figures de la Clara i la Bel, alhora tan diferents però en les quals en Marc hi cerca igualment alguna mena de salvació, un encaix en el món que en el cas de l’Emma ni tan sols es planteja perquè inabastable com li és, sap que no serà possible.

En Marc viu una mica a la deriva buscant el recer que l’ajudi a sentir-se estimat de la mateixa manera que ell creu que estima. Sovint, però, els sentiments el confonen i se li fa difícil distingir si el que més pesa en cada cas és l’amor o el sexe. No ho sap, i potser tampoc calgui deslligar una cosa de l’altra; el que sí sap, però, és que és el desig allò que el mou i l’ha empès una vegada i una altra a mirar de salvar-se en les successives relacions que ha viscut.

Tot plegat passa entre dues trobades amb en Joan, un personatge que pot semblar circumstancial però que no ho és tant, ja que ajuda a donar a la novel·la el punt de dramatisme en el qual vivim instal·lats a partir del moment que descobrim que la vida no és allò que il·lusòriament ens prometíem. Dit això, no puc amagar que en aquesta novel·la d’en Jordi Llavina hi ha una ferma voluntat de reflexionar sobre algunes de les veritats que ens neguitegen quan adquirim consciència que no som joves.

A partir, doncs, de la narració de les complexes relacions que en Marc estableix amb les parelles que li fan de mirall, Llavina retrata un home perdut en una modernitat en la qual hi suren les desil·lusions com icebergs que cal esquivar. Això és el que a mi més m’ha interessat de El llaütista i la captaire juntament, és clar, amb tota l’aportació que Llavina hi fa en forma de narració, o de narracions fins i tot encastades en la història principal, per convidar-nos a reflexionar sobre les maneres de sobreviure a les nostres pròpies incapacitats i al dolor amb què la malaltia, la mort o el desamor ens condicionen la mirada i el pas inexorable dels dies.

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

aQstica i l’alegria de viure


Poc em podia pensar, mentre escrivia el post anterior, que només en dos dies hi hauria tants polítics decidits a exemplificar el que hi deia d’ells. Sembla que no tinguin remei i que l’única cosa que els permet sortir als diaris sigui dir animalades i estupideses de la mida d’un campanar(1, 2, 3, 4…). Parlen i escampen merda com si volguessin fer-nos aborrir aquest món que ens ha tocat compartir.

Però no se’n sortiran. Encara queden persones convençudes que en la bellesa hi pot haver una forma de salvació davant tanta imbecil·litat. I entre aquestes persones hi ha els amics d’aQstica. Fa uns mesos em van convidar a col·laborar amb ells incorporant alguns dels meus poemes al concert vermut que van fer a Can Terra. Va ser un migdia especial que junts vam sentir l’alegria de viure. Doncs bé, ara que acaben d’editar un nou vídeo amb una de les peces que interpreten, us convido a escoltar-los. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel Miquel, la Desi, l’Eloi i el Carles. Us agradarà!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Tot el que som empeny…

Des de Lletra conviden a participar en el Dia de la poesia catalana a internet, i no se m’acut millor manera que convidant-vos jo també, ara que s’acosta aquesta peculiar fira de Sant Jordi monopolitzada per les indústries editorials, a no mirar les llistes dels més venuts i a furgar en els prestatges de poesia que les llibreries, amb l’excusa que no es ven tenen molt sovint en un raconet. Ja sabem, però, que si no la traiem del raconet i la posem a l’aparador tampoc no es vendrà.

Oblideu-vos dels noms que repiquen constantment a la ràdio i a la tele -qui més paga més sona- i refieu-vos del vostre instint per endur-vos a casa literatura de veritat que no obeeixi al disseny de cap executiu editorial. Encara sort que darrerament han nascut una colla de petites i molt bones editorials, i sort també d’internet que ha permès a molts escriptors i poetes que viuen al marge del mercat dir “aquí sóc i això és el que faig”. Sovint és entre aquests escriptors i aquestes editorials que s’hi amaguen obres de moltíssima qualitat que no arriben al públic perquè ningú no està disposat a pagar-ne la promoció. D’entre aquests, us en proposo tres que he llegit últimament i que no trobareu fàcilment a la taula de novetats, els haureu de demanar al vostre llibreter, però no ho deixeu de fer perquè en gaudireu. Em refereixo a Creixen malgrat tot les tulipes de la Sònia Moll, a Radar de Ricard Mirabete i a Gramòfon de runes de na Maria Victòria Secall

De tots tres n’aniré parlant, però de moment i per celebrar aquest Dia de la poesia catalana a internet, vull compartir amb vosaltres el poema que obre Gramòfon de runes. Des de la primera vegada que el vaig llegir, els seus darrers versos s’han convertit per a mi en una divisa que m’empeny a viure:

Lliscar per la tartera
de l’antiga memòria,
un pendent pronunciat.

El càntir ocult de les essències,
que pareixia rasclum, vessa.

Llenega per les anques,
fresc com una llepada,
devessall de color
i ferida nova.

Tot el que som empeny
com un infant en néixer
cap a la vida.

[M.V. Secall: Gramòfon de runes, llibréd, 2012] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

El llibre que llegies: primeres impressions…

                                                 

No fa massa, el poeta José Corredor Matheos m’escribia per dir-me  que li havia agradat El llibre que llegies perquè “la teva és una poesia autèntica, d’aquella que m’arriba més al fons. Per la seva intensitat i, al mateix temps, per la seva nuesa, el seu caràcter essencial. […] Es pot apreciar l’evolució d’un despullament i nuesa progresiva…” 

També la poeta i amiga Teresa Pascual, s’hi referia a com “un llibre bell, essencial, important”. I aquest matí, el poeta i crític Jordi Llavina publicava al diari Avui una crítica titulada La vida ben llegida que es pot llegir clicant la imatge que  il·lustra aquest post o, amb més comoditat, en aquest enllaç.

Estic content, ja ho veieu, perquè El llibre que llegies, està agradant força a qui ja l’ha llegit. Que després de la feina solitària que suposa escriure, t’arribin comentaris agradables sobre el que has fet és molt encoratjador. Dono, doncs, les gràcies al José, la Teresa i el Jordi, però també i molt a alguns amics, lectors anònims, que m’han volgut dir el què de la lectura que n’han fet.

PS: Ah! I per qui sigui a prop i li vingui de gust, us recordo que demà, divendres 4 de maig a les 6 de la tarda, el presentem a la Fundació Vallpalou de Lleida. Trobareu més informació aquí

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Maig


Ara, quan ja pensaves que tot ho tenies ben apamat, t’atrapen, des de les plantes nues dels peus, tantes vides soterrades que desconeixies, salvatges i desmesurades… Res no és com et semblava i el maig, com un cavall que es vol desbocar, et fita els ulls i rebufa i percudeix la terra amb les ungles del davant. La por et pinça l’estèrnum mentre, arreu, han florit les ginesteres.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008] 

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Carta al poeta que ‘Vetlla’

No ho tinc per costum d’escriure cartes als autors del que he llegit, però aquesta vegada sí que en tinc la necessitat, tot i que no sé explicar ben bé el perquè. Potser perquè m’ha passat una d’aquelles coses que com a lector et passen només de tant en tant i et desassosseguen, i és que un cop acabat de llegir Vetlla, el teu darrer poema, l’he hagut de tornar a començar i m’ha engolit una altra vegada.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge… –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més,… [Segueix]

…entre vida, literatura i llenguatge. Sense aquest tercer ingredient no quallarien els altres dos, i tu que ho saps molt bé fas girar tota la història al voltant d’un llibre de poemes que l’amiga regala al poeta, un llibre de poemes marcat per una dedicatòria amb un pronom ratllat amb la voluntat d’esborrar-lo: Jo no hi seré, i tu em vetllaràs. Però tots dos sabem com n’és de difícil esborrar res que s’hagi viscut de tot cor i que moltes vegades, i això passa en el teu poema, aquest no ser-hi (l’amiga en aquest cas) es converteix en una presència fantasmal –els pronoms ja ho són una mica com una ombra- que fa de motor de tot plegat: perquè el qui vetlla algú que ja no hi és / vetlla de fet, un fantasma, el seu món, / l’olor que feia, la seva pronúncia, / el color de la veu i el dels seus ulls, / un aire en el vestir i el fer ben propi…

Podria ara aprofitar per parlar de totes les referències que fas als anys de la joventut, a les músiques, les pel·lícules, els primers contactes amb la mort, la sida…, que apareixen sobretot en la primera part del poema, però no cal, ja se’n parla a moltes ressenyes que han sortit als diaris i no ho faré. En canvi, sí que vull parlar-te de la segona i tercera parts del poema perquè, tot i que no sabria explicar-ho massa, he tingut la percepció que el poeta del començament i el d’ara ja no són el mateix home, que han passat prou coses i prou importants per començar a mesurar la vida d’una altra manera. Han quedat enrere els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis i ara toca vetllar / per la salut i la vida dels fills / -per ells, un pare ha de donar la vida, / el cos, la sang i tot el que convingui-[…], i toca vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen, / per garantir-los una mort en pau, / al llit de casa, envoltats de família, / amb un ram de mimosa dins un gerro… 

Suposo que és cosa de l’edat i de què la meva lectura no en té res d’acadèmica i sí molt de personal i això ha fet que m’hi hagi vist en els teus versos i que, sobretot per tot l’aprenentatge que se’n desprèn, en diversos moments m’hagin emocionat. Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves…, dius en un moment determinat com si preparessis el lector per la contundent afirmació dels darrers versos del poema: vaig obrir amb la clau de sempre / la porta d’un pis buit, era migdia. / Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar.  Jo tampoc, poeta que vetlles, ja no ho espero i com tu he sentit que m’havia de desfer del llast estrany  de la joventut per seguir endavant i escriure la vida amb la llibertat amb què tu ho fas.

M‘ha agradat, també, com trenques a Vetlla les fronteres entre narració i poesia de la mateixa forma que es trenquen entre vida i literatura i m’han interessat molt les reflexions sobre el fet d’escriure, com quan parles del llibre com a casa d’hostes o el compares amb la capçada d’un arbre amb branques on hi penges la corda del gronxador i, més enllà, quan preguntes per què s’escriu o ¿On és, el fonament d’una obra?, ¿on és, el cor / que, en un cos de paper, batega en la lectura?

Però sobretot, el que per a mi és més important del teu poema és la seva dimensió moral, amb el relat despullat, net de falsa literatura, que hi fas dels anys de la joventut i la constatació d’un present marcat per la consciència del temps i el seu pas: l’ahir, el breu passat –perfet-, / i un avui ingrat, primícia del demà encara incert / present continu, l’un; futur, l’altre, hipotètic-. Un temps ple d’absències, amb el cel color de cendres, que ens és difícil de viure i que tot i amb tot mirem de sobreviure’l amb l’ajut dels records i la poesia: I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum. / La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra. I també amb l’ajut de la bellesa, com la de moltes de les imatges que hi ha per tot el poema. Jo em quedo, però, amb aquesta –i tu que em coneixes entendràs de seguida el perquè:

Sovint repasso amb l’índex dret
l’ocell gravat de la portada,
que sembla a punt d’abraçar l’aire. 
És una taca de color
de mel, i jo em sento el relleu
al tou del dit: quallada, impresa.
Pardal vulgar, el caparró,
oval de closca d’avellana
-que, en l apunxa del bec, s’afua
tant com l’espina d’una rosa-;
dues potetes que s’arronsen
l’instant abans d’emprendre el vol…
 
Gràcies, poeta que vetlles, pel teu poema. Una abraçada!

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari