última ronda

Esdeveniment (Tres i Quatre) és el darrer llibre de poemes de Ricard Mirabete. En el seu pròleg, Vicenç Altaió diu que és un poema líric no-narratiu a mode d’orientació d’aquest treball singular. Teresa Costa-Gramunt en fa la seva lectura a Núvol.

FOTO: ARIANA NALDA

Perquè a Esdeveniment ens trobem amb uns poemes curts, d’un sol vers, o de dos, sense títol, i en efecte ordenats com en un llarg poema. Alguns són poemes-afirmacions com cops de puny: Degradació, o exhortacions: Recorda. O descripcions: Un paisatge dens i orfe. I el lector, la lectora en aquest cas, es va fent una composició de lloc del que pot significar el mot esdevenir del títol després que l’autor l’hagi passat pel sedàs de la desconstrucció per tornar-li a donar un significat nou; o retornar-li la virtut primigènia, ja que les paraules es desgasten, o s’allunyen dels codis establerts perquè cada generació les llegeix a la seva manera. Es tracta de reactivar, com diu Altaió, una provatura nova i retornar la realitat a la ment, o sigui: esdevenir ment.      

La matèria prima dels poemes són les paraules, i no pas en la seva estricta materialitat, tot i que el so convidi al joc, al ritme, a la música. Rere les paraules hi ha els noms, i les accions. Així, doncs, rere la paraula esdeveniment hi ha el nom: esdeveniment o acte al qual podem assistir. I el verb, esdeveniment en el sentit d’esdevenir, d’anar-se fent allò que és, tot sent. No són jocs de paraules. Són figures del pensament. És per aquest motiu que tot i la simplicitat amb què es presenten els poemes, el lector ha de fer l’esforç de situar-se en un altre nivell tot i que no s’hagi mogut de lloc perquè és la ment la que viatja, rememora episodis bíblics o travessa la serralada sorda. L’autor diu el que diu, però també convida a passar a l’altre costat del mirall d’Alícia. Pot semblar fàcil rememorar episodis bíblics si en tenim memòria, però travessar una serralada sorda ja vol dir una altra cosa, a cada lector una cosa diferent, tot i que podem provar de trobar un significat en la idea de superar una muntanya-símbol d’incomunicació. Tot són provatures, a l’hora de trobar sentits, però ningú no ha dit que s’hagi d’entendre el que s’escriu de manera immediata, cal situar-se davant del vers com davant una pintura, entrar-hi, conversar-hi i arribar a un punt de confluència.

Potser això és esdevenir, ser en aquest moment que flueix i que pot acabar convertint-se en un esdeveniment de les nostres vides, mentre les paraules ens diuen i es gasten pel camí i les hem de tornar a refer. Si més no els poetes les refan, i ens les tornen noves de trinca, com acabades de rentar, i ens recorden que arribares nu/ de preguntes i de complements. Com ens hem complicat la vida, amb vestits i amb sabates que un dia ens van grans i l’altre dia ens van petits mentre passen hores. Mesos. Estacions i ella t’escrivia en vers, cosa bella per celebrar.

Recorda, diu Mirabete al final dels seus poemes, i també confiem, dues actituds en els dies que som, en els dies que esdevenim tot sent perquè som éssers en el trajecte de nosaltres mateixos, en el viatge existencial, i les paraules no poden restar mortes, també elles han d’esdevenir ment, o també esdevenir cor, respir, pedres vives, o partícules d’aire bo, quina imatge més bonica de la nostra qualitat humana, i què me’n dieu d’aquesta altra del nou imaginari del poeta Ricard Mirabete: el pur reflex dels dits de l’ànima. Dits espirituals que filen l’esdeveniment dels nostres dies… Sí, així esdevenim reflex de l’esperit que ens anima, o així voldríem esdevenir.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Núvol, el digital de cultura (21/01/2018)

ENLLAÇ:  NÚVOL