Mirabete i Altaió es fusionen en dos pròlegs i “un món mental compartit”
Acompanyo el meu vell amic Josep Maria Sala-Valldaura fins a casa del poeta Vicenç Altaió, al carrer Ample. Es diu que al mateix bloc havia viscut el llegendari anarquista Bonaventura Durruti, però aquí totes les armes són artístiques. Amb Sala-Valldaura estan enllestint una nova antologia de la poesia catalana, gairebé quaranta anys després de la influentLes darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), que va crear un mapa de tot el que va passar durant l’eclosió de la nostra poesia dels anys setanta. La casa d’Altaió és com la que va descriure André Breton de la d’Yves Tanguy, un museu surrealista càlid i elegant, ple de vida i racons. El poeta ens obre amb un davantal i cuina en dues olles grans els ingredients de les sopes que prendran amb el seu vell soci: tot natural, poca sal i molt d’amor.
Vinc a interrogar-lo sobre la publicació conjunta de dos llibres editats per la valenciana Tres i Quatre, Esdeveniment, de Ricard Mirabete, amb pròleg d’Altaió; i Radicals lliures, del mateix Altaió amb pròleg de Mirabete. Un diàleg entre poetes, que Altaió ha establert amb molts artistes plàstics i que és un pas més en la seva obra literària, sovint eclipsada pel seu tenaç activisme cultural i per la seva generositat sense límits. Li pregunto per temes escabrosos, per la decadència i desastre de Santa Mònica, que la conselleria de Cultura ha anat desubicant. Elegantment em diu que la realitat és a la vista i evita pronunciar-se sobre el futur del que va ser un dels eixos més dinàmics de la cultura catalana, comandat per Altaió i per altres dels seus companys oblidats.
Em situo davant el pròleg d’Altaió sobre el llibre de Mirabete. Té cinc parts, la tercera és d’un laconisme revelador: “Un món mental compartit.” Esdeveniment en un llarg poema “líric no-narratiu” a partir de flaixos aforístics: “Estranya llengua és la que no conté el llenguatge de tots.” Tant el pròleg com els poemes denoten la saviesa d’una de les veus noves d’una generació poc reconeguda.
Per la seva part, Mirabete diu sobre Radicals lliures d’Altaió que “cada poema és un dispositiu lingüístic que ateny la realitat que no ha estat definida encara, que no roman constreta a cap axioma d’imposició racionalista; sempre transfigurada per l’acció de pensar i de fer, d’escriure”. Un dels poemes ho diu tot: “La idea fonamental d’un vast programa seria la de tornar les cases a formes de llibres: estructures plegables, espais organitzats i impressió en blanc.” Com el pis que m’envolta.
DAVID CASTILLO, article publicat a EL PUNT AVUI (2 de gener de 2018)
ENLLAÇ:
