última ronda

LLUM, ENCARA

Jacint Sala

Editorial Témenos

Barcelona, 2010

Una lleu nostàlgia acompanya la saviesa del poeta. Sempre. Encara. Jacint Sala construeix el poemari Llum, encara amb la doble referència explícita a l’espai i al temps. Per un cantó, la llum com a espai extern que és captat pel sentit de la vista, amb múltiples connotacions estètiques i alhora existencials –ja sigui per l’ús que d’aquest concepte n’han fet totes les religions i també perquè és un motiu temàtic de llarga tradició poètica. Per un altre cantó, l’adverbi encara ens remet a la vivència del temps sota la forma absoluta del present. A més, aquest adverbi és un dels més complets que tenim a la nostra disposició –gairebé el podem considerar un substantiu en si mateix- ja que ens transmet, i alhora engloba, la pervivència, l’esperança, la resistència. Aquests tres estats de vida, de consciència i d’actitud són tres dels mots que ens vénen al cap després de llegir aquest volum de poesia i de conèixer la indispensable i del tot necessària obra poètica  de Jacint Sala.

La seva obra mostra les qualitats més preuades de qualsevol poeta que esmerci els seus anys i la seva capacitat de comprensió de la vida en escriure poesia permanent.  Compromís, seriositat i autoexigència. A Llum, encara Sala sap combinar la passió amb la reflexió, l’emoció amb la contenció. En paraules de Miquel Lluís Muntané, que en firma l’excel·lent pròleg del llibre, Sala viu la poesia “com una mena de poció guaridora feta d’aprenentatge vital, sensibilitat receptiva davant els estímuls del món i profunditat de pensament”. El poeta osonenc, plenament consolidat a les lletres catalanes com un dels seus poetes més importants, ha aconseguit que aquest llibre aplegui un conjunt immillorable de vint-i-cinc poemes més un monòleg inicial escrit en prosa. Cadascun dels poemes duu el títol del primer vers, o bé de la part semàntica més connotada del primer vers. Ens convida a situar-nos dins del poema, a entrar-hi, amb la complicitat i confiança amb la qual l’autor també ens dirigeix la paraula i el vers. El llibre és una aposta pel present, per l’espai i el temps en què vivim, pels moments viscuts amb la seva plena intensitat, i les seves tendreses sinceres. Al llarg del poemari, l’autor es dirigeix a l’altre ell, és a dir, a si mateix i alhora a tots aquells que mantinguin un diàleg –o bé un monòleg a dues veus, com a l’autor li agrada dir- amb si mateixos: Potser tot el que hi ha només és l’ara. / Aquest ara que està / fet de nosaltres dos, sota unes formes / a estones prou difícils. Podem dir-ne / punyal o vassallatge, plor o crinera. Assaja la màxima complicitat amb el lector, acondueix la mirada i el sentit del lector cap a la vivència extrema d’un capvespre, o l’amor ardent, o cap a la plenitud. Sala ens escriu sobre el desig, la tendresa, l’espant; i sobre… L’adverbi que ens fa ser protagonistes / de més silenci: encara.

                         Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.52