última ronda

EL LABERINT DE FILOMENA

Josep-Ramon Bach

Editorial Proa

Barcelona, 2010                                                                                       

 La poesia neix just abans del poema. En el moment d’escriure i tot just després d’enllestir finalment el poema. Per tant, podem aventurar-nos a creure que la vida és anterior a l’escriptura i també posterior a l’acció d’escriure. La literatura pot molt bé ser aquesta mena de trànsit per dins de l’instant de la vida. Josep-Ramon Bach n’és prou conscient del valor de les experiències com a matèria literària. En El laberint de Filomena, que és l’obra que ens ocupa i que va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 2009, l’autor hi vessa la matèria existencial del seu viure. Sota la forma de retrat social d’un entorn quotidià i d’una època ben concreta –la postguerra- hi llegim la seva concepció de la vida i els seus records d’infantesa. Cal dir que vist des d’un prisma que transforma la realitat per mitjà dels ulls d’un infant, és a dir, de l’autor en la seva primera joventut. Cal afegir que en molts dels poemes hi despunta un cert existencialisme moral a l’hora de construir el retrat del seu entorn social. No hi falta un to sentenciós propi de la maduresa; un to cru i explicat des de la claredat expositiva. Hi ha certes al·lusions al passat comú de la postguerra que va marcar la seva infantesa. Al poema Metàfora de la part inicial del llibre escriu: Quan vaig néixer / l’aire encara pudia / a cadàver i les paraules / sobrevivien arrapades / a la pell de la metàfora. Més endavant, el poeta ens va mostrant els efectes del seu creixement humà i com el dolor i el desig determinen les seves vivències íntimes.

L’estructura de l’obra és un dels seus punts forts ja que divideix l’obra en un format literari que s’allunya dels estàndards dels poemaris, i s’acosta a l’estructura d’altres gèneres com ara el narratiu i el dramàtic; és a dir, es divideix en les seccions següents: Pròleg, Primera part, Mitja part, Segona part, Cloenda i Epíleg. També cal fer esment de la inclusió, al final del volum, de tres poemes en prosa que tenen un caràcter autobiogràfic. Aquests poemes permeten a l’autor revelar certes confessions sobre la seva família, o si més no, sobre familiars del jo poètic. Tot plegat és un mosaic de persones i personatges de qui l’autor en sap donar la vida al llarg de l’obra. Des del sabater a qui el jo poètic anava a veure algunes tardes al capellà amb el qual es confessava de petit, són referents indissolublement lligats a la seva infantesa. La transmissió dels sentiments de quan era infant, l’autor els sap descriure i expressar amb la innocència i pensament de la primera joventut. En el poema Somnis se’ns explica el record del que seria el primer amor dels joves amants: Mentre nosaltres, / a la fresca, / imaginàvem / com seria la vida / a partir del dia / que Déu / ens deixés fer l’amor.   

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.50