última ronda

r.mirabete

ANTONI TÀPIES I LES FORMES DE L’ESTAT

Deixa un comentari

 

Barcelona 6 de junio de 2018 Exposicion Antoni Tapies Biografia politica en la Fundaco Tapies Foto Ricard Fadrique

Foto: El Periódico

Antoni Tàpies i les formes de l’Estat

Exposició: Antoni Tàpies. Biografia política

Lloc: Fundació Antoni Tàpies

Data: Fins el 17 de febrer de 2019

 

L’impacte de l’obra d’Antoni Tàpies (1923-2012) que rep l’espectador/a o la visitant actual és fascinant i alhora aclaparador. L’exposició desplega un període artístic que va del 1946 fins el 1977 però que avui, en el context polític actual, ens interpel·la -i de quina manera- sobre la denominada “transició democràtica espanyola”. Si algú dubtava de les motivacions polítiques i socials de bona part de l’obra de Tàpies -entesa aquesta com una cristal·lització material d’una experiència vital i estètica unitària- després de visitar l’exposició Antoni Tàpies. Biografia política ho podria corroborar. El trànsit per les obres del nostre pintor, que ha establert el Carles Guerra, director de la Fundació Antoni Tàpies i alhora el comissari d’aquesta exposició, és un recorregut molt ben pensat que mostra i fa explícit un discurs polític (estètic) molt ben travat sobre l’evolució i la riquesa pictòrica (matèrica) de l’obra de Tàpies. Si bé el període de l’exposició arriba fins el 1977 (començament de la denominada “transició democràtica espanyola”, parcial i incompleta, al cap i a la fi) podem afegir que a més d’un dels que l’hem visitada els deu semblar que l’exposició arriba fins a la més estricta actualitat, quaranta anys després!

Les formes de l’Estat són una màquina de crear dolor i destrucció. Al descobert o d’amagat. En execucions, detencions, persecucions i prohibicions cap a tots els individus i els grups socials que mostren públicament i efectiva la seva dissidència política. També els que declaren el seu compromís cívic, humà i social de manera explícita. Una de les formes més subtils i perverses de qualsevol tirania és la producció constant de propaganda falsa sense cap correspondència objectiva, o versemblança, vers la realitat social i política de la ciutadania. A l’exposició som a la postguerra, en concret, als quaranta anys de dictadura franquista i l’obra d’Antoni Tàpies s’hi insereix de ple, com a experiència artística i com a compromís social i humà. Avui, dins i fora de l’exposició, som als quaranta anys que segueixen certes inèrcies polítiques.

El vincle entre art i política queda del tot palès en aquest període determinant al qual l’exposició de la Fundació Tàpies hi dedica el bo i millor de l’artista. L’exposició Antoni Tàpies. Biografia política recorre el període del 1946 al 1977, fins a les darreries del franquisme i l’inici de la transició parcial i incompleta que han estat aquests quaranta anys posteriors. Execucions, detencions, persecucions, multes, prohibicions… i una ferma resistència cívica i nacional amb un seguit de fites culminants: la Caputxinada, la resposta ciutadana a nivell de l’Estat espanyol contra el Judici de Burgos, la constitució de l’Assemblea de Catalunya, l’execució agònica (i coneguda per tot Europa) de Salvador Puig Antic, per part de la dictadura franquista… Hi ha una acció governamental, policial i judicial directa contra la ciutadania. És una acció invasora, que ve de fora, que és estranya, que és punitiva. Un govern que vigila i castiga en el seu màxim grau de terror i persecució. Una altra de les formes que aplica l’Estat totalitari és la manera com infringeix les lleis que diu defensar per mitjà de dues accions paral·leles: per un cantó, la freda i cruel aplicació objectiva de la injustícia contra els més desfavorits i, és clar, contra els dissidents; per un altre cantó, l’Estat sempre protegeix (i exculpa) els executors dels seus interessos polítics, econòmics, “nacionals”, que fan possible la seva pervivència com a maquinària de dolor i d’injustícia. Una diversitat d’accions infringides contra la població autòctona i no pas contra un adversari extern, estranger. La perpetuació efectiva de la dictadura com a entitat estatal i política s’estructura en la violació constant de tots i cadascun dels drets humans -i polítics- bàsics. Contra aquesta situació d’ofec i d’exclusió de l’espai social les execucions individuals i les prohibicions col·lectives són un esperó moral per a l’obra de Tàpies. Promou les formes de l’art com a experiència, com a resposta a l’agressió, com a rebel·lia per mitjà de la pràctica estètica, com a constatació objectiva d’allò que no diuen els diaris, com a construcció d’un entramat ideològic referencial que s’enfronti a la grisa postguerra (la gran tela gris), a l’Espanya negra (el gran “sobre” negre), a la vida material o natural que no serà destruïda (l’ocre). Aquestes tres nocions poden ser exemplificades en el magnífic i impactant tríptic que regeix l’exposició de la Fundació Tàpies i que fou exposat a la documenta de Kassel el 1964. Kassel és el gran aparador internacional de l’Art des del 1955. L’informalisme, l’art abstracte del nostre pintor, al qual sempre s’ha associat la seva obra, adquirí ben aviat un compromís social i polític efectiu i, sobretot, al·lusiu. Remet a situació opressiva, hermètica, de silenci, de tancament, d’ofec, de repressió, de foscor del franquisme. El president de la Fundació Tàpies i filòsof Xavier Antich explicà, a la completíssima i brillant visita comentada de fa uns dies, com de necessari és parar atenció a aquest moment de la creació artística de Tàpies. Ens endinsà pel corpus teòric (estètic) que embolcalla el feix material de pensament (ideologia i compromís) de cadascuna d’aquestes tres obres i moltes d’altres. El tríptic està compost de tres obres murals grans. Hi ha una varietat, i consegüent gradació, de colors i intensitats i, per fi, el pintor disposa ja d’un local prou ampli (el seu taller) per construir aquesta mena de creacions de gran format (i de gran pes). El colors es mostren d’una homogeneïtat indiscutible i absoluta. El pintor entén la pintura, o nosaltres interpretem la seva pintura, com un conglomerat de color, de significació, de matèria i, per tant, la varietat i el gruix de cadascun dels materials (tela, fusta, sorra, guix) és determinant per l’harmonia i la definició d’un discurs. Hi ha també el ratllat, el fregament, la superposició de materials, etc. L’anvers i el revers d’un quadre que exposa, per exemple, elements del revers a la vista de l’espectador. Al tríptic podem detectar-hi portes i finestres tancades -que són murs, que són tàpies– estructures tancades, hermètiques, compostes de materials diversos, capes de guix irregular, sorra, pigments, coles, cordills. D’aquí prové l’art matèric d’Antoni Tàpies i la seva proposta d’una pintura que és declaradament objecte (peça unitària, tela que és material o bé escultura) i experiència vital efectiva; és a dir, transmet un missatge ideològic i/o conceptual encriptat (símbols, traços del pinzell, fregaments i ratllades, números, lletres, figures quotidianes com ara cadires, materials incrustats associats a la vida quotidiana) i que, finalment, al·ludeix a un context històric i social ben concret: la dictadura franquista i la reacció ciutadana, popular i nacional: el 7 de novembre de l’Assemblea de Catalunya, l’assassinat de Salvador Puig Antic, entre molts altres esdeveniments.

Els sistemes de govern canvien, es degraden, es corrompen, s’autodestrueixen per dins. A fora en queda la carcassa. No es transformen. En canvi l’Art s’actualitza i opera a cada moment en la percepció de l’espectador, d’ahir i d’avui; és un artefacte que confronta el passat amb l’avui; és un dispositiu per a la memòria; és pensat per mostrar a fora el que hi ha a dins, i a la inversa; posa al descobert la injustícia de la dictadura amb la vulneració de drets i de llibertats d’ahir i d’avui, a Catalunya i a moltes contrades de l’Estat espanyol.

Repetim. Els sistemes de govern canvien, es degraden, es corrompen. S’autodestrueixen per dins. No es transformen.

L’ecosistema, sí. L’Art de Tàpies, també. És sempre una resposta actual, efectiva, construïda per mitjà de materials diversos i de correspondències humanes, socials i morals:  Informació i Document / Sentit i Marques socials / Veritat i Matèria. Tàpies com murs de memòria i d’història pintats amb la matèria de l’art i de la vida quotidiana.

                                                                                              Ricard Mirabete

Betevé

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 7 de febrer de 2019 per ricard99