QUAN LA CLAROR DE L’AIRE

QUAN LA CLAROR DE L’AIRE

Quan la claror de l’aire es va apagant

i ja la falç de la lluna

s’afua enllà envejosa i verda

entre porpres rojors:

-Hostil al dia,

segant furtiva a cada pas

jaços de roses que pengen

fins que fosca avall s’afonen,

fins que pàl·lides s’enfonsen en la nit-

Així jo mateix, fa temps, em vaig afonar

des dels meus deliris de veritat,

des dels meus anhels del dia,

cansat del dia, malalt de llum,

-em vaig afonar cap avall, nit avall, ombra avall:

d’una sola veritat

brusit i assedegat:

                    FRIEDRICH NIETZSCHE

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017).
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*