QUAN LA CLAROR DE L’AIRE
Deixa un comentariQUAN LA CLAROR DE L’AIRE
Quan la claror de l’aire es va apagant
i ja la falç de la lluna
s’afua enllà envejosa i verda
entre porpres rojors:
-Hostil al dia,
segant furtiva a cada pas
jaços de roses que pengen
fins que fosca avall s’afonen,
fins que pàl·lides s’enfonsen en la nit-
Així jo mateix, fa temps, em vaig afonar
des dels meus deliris de veritat,
des dels meus anhels del dia,
cansat del dia, malalt de llum,
-em vaig afonar cap avall, nit avall, ombra avall:
d’una sola veritat
brusit i assedegat:
FRIEDRICH NIETZSCHE