última ronda

r.mirabete

RITU BLANC

Deixa un comentari

A casa. Envoltat de mobles i quadres que guarden un secret i moltes utilitats. Res s’allunya de la més estricta quotidianitat. És la llar dels meus primers anys, la casa on he crescut com a individu alienat.

Ésser de carn i ossos, d’ànima i de pensaments blancs. Soc jo.

Els mobles de l’habitació es mouen algunes nits. Canvien d’ordre amb autonomia i sense raó. És casa meva i no hi ha espai per al dubte, o la por, o la desesperació.

El ritu comença com comença el capvespre: una llum difusa, bella, entre el cel i la finestra. Hi entra com una presència habitual, que té una única forma -sempre la mateixa- i una intensitat completa i enlluernadora. La penombra enllaça la celístia amb la fosca de la matinada. L’ull escorxa les paraules per al sacrifici.

Hi ha un llibre en blanc damunt la taula. La radiació freda del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al parquet de la cambra.

 

On és el ritual. On és el tast de la pèrdua en els ulls embenats.

 

Parets indivisibles em barren els ulls.

 

Defujo un cel de vidre.

 

Endins del cercle metàl·lic dels ulls -extasiats i opacs com un mirar de neu- hi endevino la nit més enllà de la finestra. Les mans escolten.

Passo de l’abandó a l’evidència invisible dels sentits. La mà assenyala el que no és cap forma.

La mà s’endinsa a la tenebra del cos ajaçat al meu costat i escriu. Penetra els llavis ardents de l’altra, amb els dits, i és paraula de fe de l’altra carn.

Hi ha un llibre escrit damunt el llit. La radiació tèbia del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al llit de matrimoni.

 

RICARD MIRABETE YSCLA, Ritu blanc

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 16 de febrer de 2020 per ricard99