última ronda

r.mirabete

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

Deixa un comentari

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

 

El misteri i l’aparença són posats en qüestió. Un objecte és sempre alguna cosa que percebem o que és susceptible de ser pensat. Amb les Avantguardes europees del començament del segle XX es posa de relleu la contraposició entre el misteri del sagrat i de la transcendència amb el maquinisme de la societat industrial i tecnològica. L’art hi tindrà alguna cosa a dir i a representar. Els pintors cubistes inauguren un art que treballa amb formes pures, sense connotacions religioses; més aviat, el seu referent és una interpretació de la realitat regida per la geometria i la presència del moviment. Així doncs, hi trobem a Braque, Picasso i Picabia, entre altres. En paral·lel, l’Avantguarda russa és també una proposta trencadora i radical per a la pràctica pictòrica d’aquella època, amb les figures de Malèvitx i Ródtxenko. Els pintors avantguardistes professen una mateixa llibertat d’experimentació que es concreta en propostes singulars, que defugen l’assimilació a una sola opció artística, uniformadora o, fins i tot, castradora.

Picasso i Picabia exemplifiquen a la perfecció aquesta situació i aquest distanciament entre els pintors de l’època. Es defugen mútuament ja que l’un a l’altre es poden comprometre o perjudicar. La mostra Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, que la Fundació Mapfre exposa a la Casa Garriga Nogués fins el 13 de gener de 2019, planteja què pot fer l’art i com ho ha de fer. Curiosament, els dos pintors sempre tenen com a referent la realitat quotidiana i no pas cap mena de simbolisme religiós. La prova és que els referents principals dels seus quadres són objectes -que són transformats en una altra cosa- o bé retrats humans. Picasso pintarà retrats tota la seva vida. En canvi, Picabia s’inclina en major mesura cap als objectes, tot i que també practica el retrat, amb els motius pictòrics de l’andalusa o les espanyoles. La proposta és clara: davant el qüestionament de la pintura com a forma d’art i de pensament davant la barbàrie que significà la 1a Guerra Mundial, els pintors accentuen la seva orientació pictòrica cap a l’art abstracte. Fins i tot és enlluernador comprovar com Picasso i Picabia poden ser referents per a la proposta molt posterior de l’art matèric d’Antoni Tàpies, per exemple. Cal destacar que Picabia conclou la seva obra amb una sèrie Points (Punts), el 1949, que és una successió de pintures monocromes amb la presència d’uns punts distribuïts als extrems del quadre. Aquest plantejament de la tela com un tauler per a les figures concèntriques (els punts) i com un quadre anterior, Cornély (1922), de Picabia, apunta cap a la diversificació de cercles i traços que se sobreposen a la tela; com tant i de quina manera desenvoluparà Joan Miró al llarg de la seva obra. Picasso també prefigura l’art matèric amb la incrustació al quadre d’objectes i teixits. L’aposta per l’art abstracte i la concepció de la pintura com a objecte visual i no representatiu, sensorial i no simbòlic, va prenent forma fins a la desaparició del referent real/humà en les creacions pictòriques. D’aquesta manera arribem a la proposta més radical, segons el meu parer, que significa la irrupció del suprematisme de Malèvitx: la geometria es menja la realitat i la matemàtica imposa l’ordenament del món per mitjà de les formes geomètriques.

Ricard Mirabete, article publicat a última ronda (21/11/2018)

Enllaç:

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. FUNDACIÓ MAPFRE

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 21 de novembre de 2018 per ricard99