última ronda

LUCIO FONTANA 

Concetto spaziale

1957 Pintura Acrílic i pols de marbre sobre tela 74,2 x 61 cm Col·lecció MACBA. Fundació MACBA 0041

L’exposició Sota la superfície es podrà veure al MACBA fins el 4 de novembre de 2018. Forma part de la col·lecció pròpia del museu. El punt de partida ens du a una reflexió profunda sobre l’estreta relació de l’art amb la cultura, per mitjà de la matèria com a element simbòlic i com a entitat que confegeix qualsevol creació estètica en les diverses disciplines artístiques. Des de la pintura fins a l’escultura i l’arquitectura. De visita inexcusable: necessària i brillant, com a discurs artístic  i reflexiu. També per la contemplació estètica de cadascuna de les peces.

Sota la superfície hi ha la idea. L’origen, l’arrel, que de vegades treu forma a l’exterior i en altres ocasions roman sota l’escorça del sòl. La pell d’una ciutat. La natura indòmita dels camps. Asfalt i mala herba són una segona superfície: colguen les nostres petjades, l’empremta de l’ara. La construcció de formes artificials -maquetes, habitacles, arquitectura- i la proliferació incessant de formes naturals -muntanyes i rius, cràters i vegetació- provenen de la inèrcia del moviment còsmic. L’urbanisme estès de cap a cap de la superfície del planeta terra esdevé ja una forma completa, gairebé orgànica. Amb el benentès que l’ésser humà és una mena de segon transformador de la realitat original, un pintor, un artista, que manipula els elements de la natura. La Geologia i la Biologia són les encarregades d’encapçalar l’assoliment efectiu d’allò comú: el món tal i com l’entenem i el coneixem. A mercè de l’acció omnipotent i regeneradora de la deessa matèria, arribem a un punt sense retorn: el materialisme cultural. La matèria ja per si mateixa esdevé creació “cultural”, “humana”, “bella”. És una massa informe, mal determinada o imprecisa, mal·leable. Com bé fa palès l’obra de Perejaume exposada o, d’una altra manera, les obres d’Antoni Tàpies que hi són presents. Ambdós artistes i creadors, matèrics per excel·lència, i alhora escriptors amb discurs i creació assagística i literària. La matèria de la qual és composta qualsevol obra d’ambdós artistes, i de les altres personalitats del món de l’art internacional que trobem a l’exposició, dona testimoni i fa explícita l’afirmació de la matèria com a forma per si mateixa i és l’ésser humà qui en fa un ús estètic o simbòlic: ja sigui perquè s’apropia del sentit (de la forma creada) o bé perquè l’exposa a la vista del públic, sense cap filtre “artificial” que alteri la matèria original de la qual prové. És una demostració objectiva que allò que interpretem o valorem com a obra d’art no prové de la forma que adopta l’objecte artístic específic (la pintura, l’escultura, l’objecte d’ús comú), que és exposat en un museu, sinó de la mirada individual i subjectiva dels qui el contemplem. Al final de l’exposició hi ha l’apunt infal·lible que rebla la tesi: l’obra Architettuta dello Specchio (1990) de Michelangelo Pistoletto en què presenta un mirall de grans dimensions dividit en quatre parts i emmarcat amb fusta daurada que ens recorda la paradoxa de la superfície reflectant: l’obra som nosaltres quan ocupem l’espai emmarcat del quadre? L’obra és sense que hi hagi cap individu reflectit al mirall?

Ricard Mirabete, article publicat a última ronda el 31/10/2018