CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS LLUÍS CALVO
Deixa un comentari
El poeta i crític Lluís Calvo ha escrit la ressenya següent a Llavor cultural, el setmanari cultural de literatura.
L’ELEVACIÓ DE LA POESIA
per Lluís Calvo
Ricard Mirabete és un autor que aporta exigència i que sempre s’endinsa en noves dreceres expressives que eixamplen els terrenys de les obres anteriors. Amb Cel estàtic d’elevadors(Gregal, 2016) el poeta signa un dels seus millors treballs, una obra en què hi trobem elements pretèrits, com el vagareig situacionista (les reflexions sobre l’espai, el caminar i la ciutat hi sovintegen) i l’abrandament romàntic, però ara al costat d’un cert aire trobadoresc i d’una recerca febril del llenguatge. Mirabete ens diu que tot és llenguatge i per això ha extremat el seu quefer, amb imatges críptiques i un gran domini de l’estructura. Tot plegat, però, sense oblidar els grans temes de l’autor: l’amor apassionat, el desencís, el record, la decadència capitalista, la ciutat com a escenari i la natura reveladora. Ara, però, ens trobem amb un poeta més madur i més monàstic, en què el recés pren forma de paraula que crea un món i el ratifica sense més justificacions. Mirabete es mostra més ancorat en la tradició i, alhora, assaja formes avantguardistes que voregen la psicodèlia, amb una fascinació envers la natura que fa que tresqui solsticis de prats.
El poeta parteix del quadre ‘Parade amoureuse’ de Francis Picabia per endinsar-nos en el seu univers. Aquí apareix per primer cop l’expressió “cel estàtic d’elevadors”, un concepte que reiterarà en altres punts del llibre. El poeta ens remet a les estructures mortes de l’amor, a una carcassa de sentiments que ens recorda les estructures mecàniques del pintor francès. El cos ha esdevingut inhòspit i hi ha un pòsit d’evidència, una agonia. Tanmateix el record també és llum i dolçor, i aquí ens endinsem en l’univers ambivalent i fetitxista de Mirabete, en les seves obsessions col·leccionistes, en el seu inquietant castell de trofeus i també en el seu canibalisme ritual (“Deixar, doncs, les flors per als altres / i ser en el teu cos nu que es menja el meu cadàver”). El poeta s’erigeix com el rodamón poètic d’un univers que ja no existeix però que l’art reconstrueix de manera incessant. El llenguatge és la fortalesa del dir, del pensament i de l’expressió artística. I a través d’ell el record passa a ser un absolut estàtic que rau més enllà de la vida en què els mortals pugem i baixem amb elevadors plens d’urgències i quefers. El poema “El cel de sempre”, ubicat al final del llibre, invoca Rouault i Picasso i fa referència a una geometria abstracta plena de símbols que remeten a la bellesa. L’absolut estàtic implica lliurar-se al record immòbil, a la fascinació absoluta d’uns fets, d’uns cossos, d’unes paraules. Amb el risc de l’abúlia i la mort. I amb l’amenaça sempre implícita, darrere les bambolines, d’una vida minúscula que cal contraposar a la Vida. I justament aquest és el repte que Mirabete afronta de manera gairebé heroica: deixar de ser per esdevenir Ésser. Per això el primer poema del llibre enllaça amb l’últim, que duu per títol “Recerca d’un absolut estàtic”. En un món assetjat per notícies apressades, on els cotxes passen de llarg i es fan tripijocs a tort i a dret (amb l’ombra parafeixista de la malaurada transició com a rerefons: “Quaranta anys d’esculpir una figura de pedra / que no es deixa dur a la vitrina d’un museu”), el poeta somnia la Vida, amb majúscules, que permet superar la vida petita que s’atura. Aquest és el missatge implícit de Cel estàtic d’elevadors, un cant erigit contra la mediocritat i a favor de l’impuls vital, tot i que la temptació de l’ideal estàtic i arquetípic sempre assetja com un bes de mort que recorda el vampirisme i que ens pot abocar a un esteticisme fructífer però alhora il·lusori.
Així doncs hi ha la mort de l’artista, del monjo, del guerrer i de l’asceta. I també hi ha elevadors que no permeten superar el llindar del cel estàtic, que es mouen amunt i avall sense anar enlloc. Però l’art és l’elevador que trenca tots els vels i murs i permet, justament, aquesta recerca de l’absolut. Per aquest motiu, per la seva militància a favor de la bellesa, Mirabete es capté com un artista a la recerca del tot o res. N’hi ha prou amb llegir poemes com “L’illa”, “El sotabosc del cim” o “El crit ocre” per adonar-se del treball febrós de llenguatge que l’autor ens proposa. L’ús de formes com el sonet marca aquest tombant formal, en què de tant en tant hi ressona algun eco de Carner o Valéry. Una estètica carregada, però, de potencial revolucionari. Hi ha res que pertorbi més l’ordre immòbil, al capdavall, que la recerca d’un ideal artístic que somogui el món?
A la segona part de l’obra, intitulada “Que se m’alça a la sang”, el verb del poeta explora nous tombants, el vers s’esquerda sense puntuació i fins i tot l’autor sembla recollir el llegat de Carles Hac Mor en poemes com “No hi ha desordre”. Ara bé, el mèrit de Ricard Mirabete rau en fer conviure registres diferenciats en un mateix llibre. El poema “Pels llampecs” té, en aquest sentit, un deix de Vinyoli i Maragall. En un altre moment el poeta ens diu, de manera ben explícita: “Sóc boscà de tambors tribals”. I el poema “Una ofensa” és un bellíssim exemple d’amor despitat. Així doncs, al costat dels registres avantguardistes també hi ha la nova reivindicació de l’ermita, el monestir i l’ascetisme. Sense oblidar el Mirabete més polític, que sempre es troba en les rutes urbanes i en els camins enmig de la natura. Aquest doble vessant reapareix en l’última secció del llibre, “Tot ressonava cec”, en què els prats siderals conviuen amb l’abnegació del trobador envers la seva estimada. Al poema “Solsticis de prats” el poeta referma la imatgeria èpica, gairebé hiperbòlica, en relació a l’amada:
Entre els porticons l’al·leluia
clivella la salmòdia d’un matí emboirat.
(…)
Em cremo els dits… sagno i tan a prop sóc
del nostre amor, que transito solsticis de prats.
Mirabete, en aquest llibre, és mostra més cosmològic que mai. Contraposa l’univers estàtic dels actes quotidians (“tan fràgil i tènue com irreal”) amb un ideal estàtic i geomètric que pren la forma del poema perfecte. El poeta és conscient, tanmateix, que aquesta opció potser és tan fictícia com les quimeres en què s’emmirallen bona part dels humans, però el poeta sap que almenys haurà contribuït amb més bellesa a l’ordre del món. Els seus elevadors artístics van més enllà, en qualsevol cas, del dir comú i ajuden a contemplar un panorama situat en l’alçada.
Mirabete és un poeta que ja ha assolit la maduresa, que no busca subterfugis i que va de dret a les coses importants. En aquest llibre excel·lent agermana la tradició amb l’esclat de noves formes artístiques. I aconsegueix d’edificar, poèticament, un testimoniatge dels nostres temps convulsos.