última ronda

Enceto la lectura de Cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete, com qui accepta el repte d’esbrinar els mecanismes amagats que fan moure un enginy , sempre curiós, d’aquells que dissenyaven els humanistes del Renaixement.
Els engranatges, corretges i politges van lligant idees que apareixen aparentment disperses, formant un collage. És l’estètica d’un pensament articulat, la traducció poètica d’un paradigma, d’un univers de significat, escollit curosament contingut i forma.
El llibre, aquesta vegada, a més, comença fent referència al quadre de Francis Picabia, Parade amoureuse, la qual cosa encara ho fa més engrescador.
Renaixement i Avantguarda han estat èpoques d’eixamplament i d’humanisme. Cel estàtic d’elevadors és un assaig lúcid i lúdic que fuig dels tòpics que en cada època renoven aparença, anàlisi que es presta al joc amb curiositat entremaliada, que afinarà rimes, representarà escenes i farà us de paraules clau per obrir forrellats.
Després de Nuclear, amb trets que feien pensar en l’idealisme de Schelling, on l’home es fa conscient en la contemplació de la natura, es prova un gir cap al llenguatge i la corporalitat. El títol, sembla una al·lusió a l’embolcall simbòlic en què l’home habita, líquid amniòtic que ell mateix genera i del que s’alimenta, estructura que el rep i que utilitza per recrear-se.
Ara, és virtualitat encarnada, fuetada d’art contra natura,/ cel estàtic d’elevadors. La força creadora del desig que esclata en una multiplicitat de formes. De la unitat de Nuclear a la relacionalitat de Cel estàtic d’elevadors, hi ha el camí fet pel pensament posterior a les dues grans Guerres. Per comprendre la brutalitat, s’han de profanar tots els temples, Descobrir les clarors arran de terra;/ clavar-hi l’ull i que el traç sigui l’ombra/ transformada. Amb els dits prémer la parla, fer créixer les males herbes fins que esquerdin fonaments.
El llenguatge serà la deu que sempre raja, només si hi ha una transgressió permanent dels límits, l’aigua que mai no ha de quedar estancada, la blanca calàndria/ no fou cant abans d’esberlar la parla. Allò permanent és el moviment constant i el sòl que trepitgem, un teixit d’arrels suspeses en la primera persona del plural. Som un desert de sal d’aus furtives./ Som l’espai del mot i mudesa estàtica./ Dins oceans distreus la nit quan arribes: / amb tu sense mi som natura erràtica.
És necessari, doncs, cometre heretgia, abandonar els camins per viaranys més petits, fer fora els gossos monàstics, oblidar dogmes i recuperar els relats. Els d’un sóc desenfocat en la parla, obertura des de l’opacitat de la matèria. Un sóc, encara però, que s’afirma nu i es vesteix d’artifici, Com si no posaria a lloc les meves passes? D’aquest artifici, ja res esdevindrà sinó bellesa.

                                                                            Susanna González Turigas