última ronda

 

CELEBRACIÓ

Més que la nit, el doll d’aigua fendint
les voltes amagades de l’oblit.

Encara més que el doll, celebració
cap al groc lluminós i pur de l’ombra
del sol als teus llavis: balança o càntic.

Qui trasllada el pes de l’obscur
cap a la cançó nua?

CELEBRAÇÃO

Mais do que a noite, o jorro de água a fender
as voltas da água escondida no esquecimento.

Ainda mais do que o jorro, celebração
para o amarelo luminoso e puro da sombra
do sol nos teus beiços: balança ou cantiga.

Quem desloca o peso do obscuro
para a canção nua?

 

QUAN LA NIT CALLA

Quan la nit calla
rere els límits de la tarda,
reposa i calla
perquè torni una claror arran de mi.

Els dictats del vent que trontolla
pels porticons i que es fa veu
i intimitat.

Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.

QUANDO CALA A NOITE

Quando cala a noite
por detrás dos limites da tarde,
repousa e cala
para uma claridade voltar ao pé de mim.

Os ditados do vento que buliga
pelos portões e que se torna voz
e intimidade.

Tudo quanto se converte, conto-o por dentro dos olhos.

 

LA MELODIA DEL BUIT

Davall l’abisme cru del ponent
la hipnosi de la caiguda
allarga la melodia del buit.

Ells dos travessen la platja
fins a l’escullera. Davant seu el mar
-la sola marca del límit, el pes fluctuant-.
Rere seu, l’escomesa bruta del món.

Les roques calcigades.

A MELODIA DO VAZIO

Por debaixo do abismo cru do poente
a hipnose da queda
alonga a melodia do vazio.

Ambos deles atravessam a praia
até o quebra-mar. Perante eles, o mar
– a única marca do limite, o peso flutuante.
Trás eles, o sujo empurrão do mundo.

As rochas caminhadas.

© Texto: Ricard Mirabete
© Tradução: Xavier Frias Conde 

Enllaç:  TransPoética

Blog del poeta Xavier Frias Conde