NUCLEAR. ENTRE EL BLANC I L’IDEALISME

nuclear mirabete

 

 

NUCLEAR. ENTRE EL BLANC I L’IDEALISME

 

Per SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

 

D’ençà de la publicació de Nuclear, les ressenyes han fet palès que el llibre permet interpretacions diverses i obre espais molt interessants de discussió. Un dels aspectes que més s’ha esmentat ha estat la referència al blanc, correlat de la puresa de la idea, i el posicionament del jo poètic que el fa proper a l’idealisme. Ricard Mirabete camina pels cims més blancs i s’acosta al paisatge constituint, amb ell, un espai unitari i essencial.

Però no ens hauria de sobtar que en el primer poema faci referència a l’idealisme de Hegel de forma irònica: Vam copiar noms, i conceptes- i ombres!- dels hegelians / -Oh, bella fonètica abstracta!- per pintar natures mortes. … Ara ballem. És cert que, malgrat la conclusió més aviat dionisíaca de l’Ara ballem, el jo poètic es manté durant tot el llibre (com un jo no fragmentat) i s’explica o es fa conscient en la contemplació de la natura. En aquest cas, el tracte amb l’entorn no és dialèctic, com passa a l’idealisme dur de Hegel, sinó emotiu: Hem estimat cadascun dels dies de la natura.

Nuclear em fa pensar en l’idealisme romàntic de Schelling.  Si Hegel concebia el Jo com a incondicionat (lliure), en contraposició amb la natura condicionada (sotmesa a les lleis de la ment, i discurs del Jo per assolir dialècticament l’autoconeixement), Schelling entenia la natura com a incondicionada. El poeta és aquell que resol l’oposició llibertat-necessitat en saber veure en la natura la força creadora i l’expressió estètica (veritable, bella) de l’Absolut. L’Art -i la poesia al capdavant- concilia els dos àmbits. La poesia es reivindicarà com la més alta forma de coneixement. Coneixent la natura ens coneixem a nosaltres mateixos i, en aquest autoconeixement, coneixem veritablement el món. Potser per això l’autor s’ha declarat sempre més proper a l’estètica que a la política.

De fet, Schelling parla de la necessitat que l’home s’integri en el paisatge. El paisatge és un estat de l’ànima. L’ànima reconeix i es reconeix en aquest tracte. Veu la bellesa i troba l’espiritualitat en el paisatge, i hi estableix una relació emotiva que, en el poeta de Nuclear, no quedarà escindida de la carnalitat.

En Elogi dels cims més blancs passa de la primera persona  (He vist els pobles de tot el món) a la veu col·lectiva (Vam somiar-nos com el que som just ara) però, un cop afirmat el subjecte, revisa allò que ens havia semblat el final del trajecte i ho declara inútil. El ball, la celebració, serà la manera de connectar amb l’innominable, la via pel coneixement. Així, en el poema que porta per títol Celebració, el jo poètic serà la superació de l’antítesi entre l’ombra i la llum, allò que no es pot dir, només ho dirà la poesia: Qui trasllada el pes de l’obscur/ cap a la cançó nua?

Ara bé, el jo poètic, no fragmentat que dèiem al principi, no és un nucli dur com va esdevenir en l’idealisme. La circularitat, com a representació d’aquest nucli inclusiu, és present en el desenvolupament del llibre i  es reprodueix en molts dels poemes. El jo no pot sortir de si mateix, potser perquè ho abasta tot; és com la boca de l’abisme on el blanc no és pur, sinó prenyat, on el silenci acull totes les veus. Aquestes veus que ressonen en poemes com Ruralia imprès en els solcs del viarany inquiet- / la veu culpable de massa matins fora del mot, un món que s’exhaureix. O a Quan la nit calla reposa i calla/ perquè torni una claror arran de mi i acaba Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.

 

L’Absolut no és ja un Tot que un dia es resoldrà, sinó un Infinit que no es resoldrà mai. L’acostament de l’home a l’infinit té lloc en la contemplació  i el llenguatge per referir-s’hi només pot ser poètic. Veurem, llavors, aparèixer el misteri, l’el·lipsi mantinguda a Després del tro on el misteri es cargola en ell mateix Després del so / percudit en la memòria / d’una primera paraula… / Després del tro/ que s’allarga. La combinació de l’el·lipsi i la circularitat reforçarà aquesta imatge abissal.

Per altra banda, no hauríem de passar per alt el rerefons ètic del llibre. Ètica i estètica sempre han anat lligades. Durant tot el poemari el jo du el tempo del paisatge, camina al seu pas, se’n fa càrrec. Això li dóna un manera d’estar i l’hi confereix un caràcter.  Hi ha un poema, molt bell, on es fa evident l’encaix de l’home i el paisatge en aquests dos aspectes. Aquest poema, titulat Cançó de l’estar al punt extrem, diu  transito melangiós pels camps sembrats/ que no admeten cap error. Són camps madurs… Al final del trajecte Ja res tem el vespre i les passes reposen al banc de fusta./ Tot és en això: viu!

El llibre, polièdric, va deixant entreveure la seva multitud de cares.

 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.