NUCLEAR, SEGONS MARTA PÉREZ I SIERRA
Deixa un comentari
Nuclear, de Ricard Mirabete
Com a escriptora sé molt bé el que costa trobar un títol del que et sentis satisfet, ha de dir sense dir, ha de suggerir, ha de resumir tot el contingut de la teva obra. Per què Nuclear? Nuclear: relatiu o pertanyent al nucli. (Enciclopèdia catalana).
En Ricard Mirabete ha encertat de ple en el títol, els seus poemes des del blanc més pur ens endinsen en el que seria el nucli del viure, cada un d’ells ens porta a profundes reflexions del que és la identitat humana. Cercar el blanc pur amb consciència i espolsar-se de les mans la pols, més que res per no amuntegar-la. Això és el que fa d’una manera bellíssima l’autor.
En llegir el seu llibre tens la sensació que camines al seu costat, d’un poema a l’altre, d’un indret a l’altre; en altres poemaris seus els indrets eren urbans, ara majoritàriament ens situa a la natura, on tot és més net, més clar, menys contaminat. On fins i tot la pols de batre li fa pensar en la crinera del sol, magnifica imatge per cert. En aquest transitar ens ofereix també una reflexió sobre el que és la paraula, inclosos els silencis i els jocs de la paraula, nucli de la poesia: i ja no és paraula el so de l’onada.
El poemari comença amb el que ell reconeix com una declaració d’intencions: Elogi dels cims més blancs, on en el quart vers ens diu He vist l’única llum dels cims més alts i aquesta llum blanca, neu, lluna, calç, sal, núvol, cos, l’acompanyarà al llarg de tots els poemes; llum que poèticament ens explicarà com conviu amb altres il·luminacions: l’absurda, la fosca, la insòlita, la tènue, i tantes d’altres que els homes som capaços de crear.
L’abisme, el buit, el dol, la solitud, desfilen en els poemes d’en Ricard per ressaltar aquest seu blanc nuclear. Així, per exemple, llegim que No alcen camins els homes que apleguen/ tresors de pols. O la profunda reflexió del poema El soterrani on escriu que Embrutir-se és no créixer a l’aire lliure/ de les besades. Caure en el buit/ sense el braç de la compassió.
No hi ha llum sense ombra: l’ombra del sol als teus llavis. No hi ha claredat sense obscuritat, una nit d’estels folls. Ombrejar, donar llum, enllumenar, il·lustrar, adornar, clarejar… això és el que fa amb paraules en Ricard Mirabete a Nuclear, i ho fa des dels cims més alts fins als barrancs més profunds, tot celebrant la vida, arriscant-se a viure-la en plenitud, des del nucli. Tot és en això: Viu!
El poeta ho compta endins dels ulls, reflexiu, serè, en pau amb si mateix.
MARTA PÉREZ I SIERRA
Foto de l’autora: L.Bernis
Enllaç al seu blog: