ELS SIGNES DEL CODI AMORÓS

 

Matèria fosca

Joan Duran

Editorial: Moll
Palma, 2014
Pàgines: 80
Preu: 9 euros

ELS SIGNES DEL CODI AMORÓS

Poemes escrits amb l’absoluta convicció que la paraula poètica és l’extrema llum que dibuixa els contorns de la matèria fosca i la que construeix la nostra identitat personal. Joan Duran (Sitges, 1978) ha publicat el revers indispensable del seu poemari anterior, Extrema llum (Pagès Editors, 2014). Amb Matèria fosca Duran aplega les seves motivacions líriques més profundes i ofereix als lectors un compendi artístic i vital que recorre, per una banda, la modernitat pictòrica europea i, per una altra, la intensitat lírica en estat pur. No debades la primera part (Fosc amor) són quinze poemes que recreen el motiu estètic de quadres de pintors europeus, americans i catalans: des de Hopper a Rusinyol, passant per Toulouse-Lautrec i d’altres. Al llarg del poemari hi ressonen tres dels poetes més intensos que hi ha hagut als Països Catalans: Miquel Àngel Riera, Joan Vinyoli i Rosselló-Pòrcel.

Matèria fosca va merèixer el XXIXè Premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí. S’endinsa al terreny on la paraula és creadora de realitats i on els versos donen cos a la matèria, gràvida i volàtil en la seva doble condició essencial. El llibre és dividit en tres parts i amb un pròleg i un epíleg en forma de vers que contextualitzen la seva recerca existencial. Dir la paraula i fer que siguin possibles la vida i el cant. Travessar l’horitzó que ens separa de l’altre i existir-nos en la paraula donada a l’amant. L’acció d’apel•lar al tu que ens va conformant íntimament és la clau de volta de la nostra existència. Així ens ho avança el poeta en incloure la citació d’un poema de Miquel Àngel Riera que remet a l’acció de tuejar. L’alteritat defineix els signes del codi que els dos amants compartiran. El jo líric malda per construir-se la casa de l’existència, el lloc on habitar-hi amb el temps i cadascuna de “les coses efímeres” que parem i desparem a “la plaça estesa de la ciutat”. El poeta construeix la casa on serà possible l’existència amb l’altre. Així ho podem comprovar al començament d’Epíleg, el poema final del llibre; hi estableix la transposició del jo líric en el jo d’una ciutat que ens camina per dins: “He donat el meu nom / al gest dels homes que recullen / les coses efímeres del seu matí / a la plaça estesa de la ciutat. // Hi són les sabates, la roba / que em despulla i que ara se m’endú / com allò que vam callar. Que em buida. / I quedo nu -esquelet desordenat / de dies amb tu- en un paisatge / de barri després del dia de mercat” (Epíleg). A la segona part (Cabarets buits) el poeta converteix la ciutat en la pàtria del cos. L’ambivalència del llenguatge urbà i del llenguatge cosificat es van entrellaçant tothora. Les escenes amoroses són descrites amb el cos i des del cos; sovint és una ciutat, una pàtria, una casa. És llavors quan l’amor és el paradigma absolut del fet de viure: “i moro / damunt del teu cos moltes vegades, / amb el botí extingit d’algun demà / dins la bossa robada de les paraules”. I arribem finalment a Youkali: el plaer i i el lloc del secret compartit que omple els cabarets buits.

Ricard Mirabete, article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui (14/11/2014)

EL PUNT AVUI

 

FOTOGRAFIA

El poeta Joan Duran, vist pel fotògraf Gerard López Chacón

 

 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017).
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.