última ronda

Per als amants de la poesia no hi ha res més pur que els cims més blancs; o no hi ha res amb més presència que l’aire d’un amor fet cendra que sedimenta la terra. Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) és un poeta que ha construït un poemari sobre els Pirineus. Tanmateix, el llibre és molt més que un tribut a Pirene, que segons la mitologia és qui donà nom -amb la seva mort- a les muntanyes nevades dels nostre entorn natural. La figura de Pirene permet vehicular l’impuls líric i la temàtica d’aquesta setantena de poemes que donen cos i ànima als Pirineus. La línia conceptual i metafòrica d’amor-mort-fundació d’una muntanya estructura el poemari. De fet, també cal remarcar la referència inicial del poemari al Llibre tibetà dels morts , ja que hi trobem els processos existencials de mort, transformació i resurrecció. Al pòrtic del llibre el poeta dedica els versos als amors caiguts, sobretot. El Pirineu és concebut com a epitafi, sepultura, fosa, jardí del silenci interior. La mort domina la mirada del poeta però l’impuls d’estimar il·lumina el verb: “Al principio fue el beso. Vulnerado de color malva. Sin un Padre que venerar. La parábola de las piedras a este lado de la orilla es apóstata. Sienten la necesidad de aprender a morir”. Aquest és un dels tretze poemes en prosa que configuren la segona part del poemari Bajo tierra. És una secció que tenyeix de bellesa la mort, que és entesa com una forma d’amor. Els altres poemes del llibre són en vers i són un cant a l’amor, una evocació lírica de la muntanya com a temple per al misticisme. Sovint el llenguatge litúrgic és transfigurat en les partícules essencials de la natura feta verb, feta sang: “Justo antes / de anochecer / te llevas la sangre / a las manos // comulgas / con alevosía” (“En blanco”). Silenci escrit i amor a les mans de l’aire. Evocació dels ponents, de la sintaxi de la natura, de la neu que envaeix la muntanya, i de la terra que acull les nostres passes.

La veu del poeta advoca constantment pel lligam de l’home amb la terra d’on prové i cap a on tendeix. L’ésser humà retroba en els espais verds i en els indrets muntanyosos el seu origen i el seu esdevenidor: “sella tu voz / sin amo ni tierra // a merced / del vuelo // y no olvides caer / a diario” (“Cuida tu jardín”). Per al poeta no hi ha un amor més gran que el fet que siguem escrits pel paisatge. Al poema “Escribe el paisaje” de la tercera part (En manos del aire) hi trobem una continuïtat conceptual i poètica respecte a l’avantguardisme il·luminador de poetes metafísics, visionaris i espirituals com Ungaretti, per exemple:

Nos escribe el paisaje

una pausa por cada raiz
una esfera evanescente irradiada de carne
una palabra arqueada entre las nubes

no hay amor más grande
(“Escribe el paisaje”)

No és debades que el sentiment del temps recaigui en els processos de la natura, en l’alegria de la transformació de la matèria en essència perenne, i en les múltiples formes essencials de tot allò viu i, per tant, que és natural. Al llarg del poemari comprovem com l’escriptura prova de superar -per mitjà de l’espiritualitat- la mera concepció del llenguatge com a artifici. El llenguatge poètic és simbòlic perquè la nostra lectura del paisatge és objecte d’interpretació –com un quadre pictòric- que traspassa la mera observació dels fets naturals i nosaltres –espectadors privilegiats amb el do de la paraula- els dotem de significació. Per aquesta raó, el poeta se serveix del símbol i de la metàfora com a recursos essencials del llenguatge litúrgic i també, és clar, del llenguatge poètic. La natura és un temple sagrat i la poesia de Joan de la Vega és germana del silenci de la natura i de l’art esquiu. En aquest poemari no es parla del silenci de Déu sinó del silenci de l’art (del paisatge, de la neu) com a procés de lectura i de vivència de les muntanyes que ens sobreviuen pels segles dels segles, Pirene.

    Ricard Mirabete, article publicat a fòrumgrama (09/04/2014)