L’OLOR DEL RECORD QUE PERDURA

El llançador d’espases

Eduard Sanahuja

Pagès Editors

Lleida, 2013 

L’OLOR DEL RECORD QUE PERDURA

Hi ha un lapse de temps entre el llançador d’espases i la diana, entre l’agent feridor i la diana que és un mateix, entre la vida que és dolor i la poesia que l’exemplifica. Ens referim a un joc de tensions líriques entre les imatges com a cops de puny i les fórmules de caràcter solemne, com escriu Jordi Virallonga al pròleg d’aquest nou poemari d’Eduard Sanahuja. El llançador d’espasesva rebre el premi Maria Mercè Marçal i és un pas endavant en la trajectòria poètica de Sanahuja. Recrea el personatge característic del circ amb les connotacions pròpies que comporta d’atzar, agressió i patiment físic i moral.

La poesia de Sanahuja ha arribat a un estat madur pel que fa a explicació lírica i reflexiva del que significa el fet de viure.El llançador d’espasespot ser el jo poètic però segurament és, en realitat, la personificació de la vida.

Començà a publicar poesia el 1981, amb el llibreEl gos del Galiot, i des d’aleshores s’ha centrat en la producció poètica pròpia i en la traducció. Li recordem la traducció deProsa del Transsiberià(Edicions 62, 1992), de Blaise Cendrars.

El poemari actual consta de tres parts, en les quals el poeta s’interroga sobre el concepte d’identitat, el pas del temps i el fet de viure, entès com una experiència d’orfenesa i de patiment. Les tres parts són tres sèries de nou poemes que desenvolupen els tres poemes inicials del llibre, que duen el títol dePròleg I, II iIII, respectivament. Tanmateix la poesia –i l’amor– és allò que ens configura i que ens defensa davant dels estralls de la vida. Per aquest motiu, podem considerarEl llançador d’espasesun poemari que aposta per l’amor com l’única forma de redempció possible. Al poemaTeoria amb el besde la primera part, el poeta es declara escèptic pel que fa al poder còsmic i general de l’amor com a força i motor, però afirma: “Sé prou bé què és el bes, / el darrer estadi evolutiu del mos, / un intent de negar / la crueltat voraç de les mandíbules, / un intent d’oblidar / que les boques es moren.” I més endavant conclou: “El bes no ens salvarà, / però ens identifica”.

A la segona part, la recerca adquireix el to misteriós i suggeridor de saber quina part o quin tot configura elMonstre, l’element que dóna nom a aquesta part. És un diàleg amb si mateix amb tots els ets i uts. El jo poètic coneix “les lleis de l’espectacle” i també sap del “trau per on s’escola l’aigua abans de la sequera”. El poeta s’encara amb si mateix, s’interroga i busca les claus que expliquin tantes escomeses d’espases rebudes i llançades. Amb el dolor que l’ha anat conformant individualment, afronta la mort que vindrà més tard, després de blindar-se per dins amb els versos que ben sol haurà escrit. Versos que naixien sense públic ni escenari. És un poemari escrit des de la maduresa vital i poètica, que reflexiona sobre el dolor i en tasta tan sols l’olor, l’olor del record que perdura, i que pot evocar i testimoniar, encara.

    Ricard Mirabete, article publicat a El Punt Avui (13/12/2013)

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*