LLINATGE I LLEGAT REBEL


LLUÍS CALVO

Llegat rebel

Edicions Terrícola
(“Llibres de l’Afrau”, núm.1)

Granollers, 2013

 

Fotografia:

http://edicionsterricola.wordpress.com/

D’un vell llinatge i d’un llegat rebel. D’aquí prové la poesia i la vida. L’art entès com a manifestació cultural de la parla, de les tècniques heretades, del combat humà per al futur col·lectiu. Lluís Calvo, amb Llegat rebel, construeix una cosmovisió que aplega el bo i millor de la nostra tradició poètica catalana i alhora integra en el seu discurs líric la llegenda, la rondalla, el relat històric contemporani, la crònica poètica dels nostres ancestres, cap a una evocació del viure i de l’escriptura originària. Si la vida és l’interval entre l’espasme i la dansa, si l’escriptura és l’expressió del geni de la llengua que arriba a ser llum i pedra, petja humana, el poema serà la sang, els esperits, les veus de l’ombra:

I què més cal, si viure resta arran
de l’espasme i la dansa?
Emètiques glopades de ricí, papaies,
l’escriptura que s’enfonsa
en l’aigua de les resurreccions
i bull com els esperits que destralegen
el seu nom de llum i pedra.

(“Dels papers d’Albert Perulles, desaparegut a les selves del Gabon”)

Hi ha en aquests poemes de la primera part un to llegendari i premonitori, que és testimoniatge d’un món que cal revifar i d’uns ancestres que provaren de dominar la natura i el ritme del món, a la recerca d’il·luminacions i escalf. L’ésser humà se serveix de les tradicions culturals per desenvolupar la seva pròpia visió del món i per construir-se el seu destí. Com bé sabem, els qui ens precediren, els qui ens llegaren els seus instruments i realitzacions formals, edificacions i obres artístiques, iniciaren la història de la humanitat. El poeta insereix el seu missatge nou dins d’aquestes creacions històriques i culturals que formen el nostre passat i la nostra tradició cultural. L’art es ramifica i es renova simultàniament amb cada fita artística que assolim. Els fluxos artístics creen noves realitats i noves maneres de concebre l’ésser en el món. L’ésser humà és i actua des de la natura, entesa com a generadora de moviments i d’estats existencials que fan possible la continuïtat de les tensions i la creació artística:

perquè el jo sempre escup les seves ombres
quan la disfressa n’alça la ferum!
Ja no saps camuflar-te en l’alegria
que et feia senda ardent, petjada extrema,
prodigi ofert als llamps i als vents.

(“L’art del camuflatge”)

Quan el jo es descobreix i cau la màscara que duu posada, queda demostrada la seva vulnerabilitat:Tot et traeix, / lliurat a la claror i a la intempèrie. / Què esperes? Núvols? Déus? El sol s’atarda.Llavors ser feliç és seguir l’instint i el joc, llançar-se a l’amor, és a dir, al món. L’ésser troba el seu lloc al món en l’instant de lliurar-se a l’altre/a, de seguir el reclam de la vida en la pell de l’altre. De tot plegat una cosmologia que ens defineix com aquelles partícules / que s’uniren en el passat i sempre restaran entrellaçades, / mal que romanguin en punts ben allunyats (“Entrellaçats”).

L’imaginari tendeix cap a la realitat. Permet entreveure i configurar els estats existencials i construeix el marc per on es mou el jo. L’art ens acara al monstre, a l’ésser desdoblat com el nostre reflex al mirall, com una il·luminació íntima o bé com el desvari de la raó; tanmateix, com escriu el poeta, marca un límit entre el món i el cant. La creació poètica és el terreny mitjançant el qual l’ésser humà ateny el sentit i l’esdeveniment. Es construeix una màscara protectora i alhora es constitueix com a ésser conscient. El poemari va lliscant entre la freda constatació dels fets i el discurs del somni ancestral que viu i s’expressa per mitjà de nosaltres. Hi ha un espai per a les urbs contemporànies i la seva “plàcida barbàrie”, com esmenta Lluís Calvo al poema “Astrakhan” que relata la faula postmoderna davant la façana del Macba i els sotracs emocionals, guiris i esquèiters que s’hi passegen amb la màscara i el rostre de l’excés:

Excessos, sí: dites i sotracs
d’una ciutat tan falsa com la mà
que s’alça entre almoines i parracs.
Som-hi, doncs: vine amb mi, engrapa l’aire,
fes-ne literatura si el cos put.
I si no pots aferrar el món,
converteix-lo almenys en faula.

Al llarg del llibre la reflexió i la temàtica artística conflueixen en el lliure dir del poeta contemporani. Hi ha una concepció de l’art, de l’art pictòric i poètic en concret, que vehicula les tensions i el coneixement del món. L’art ens ha permès desplaçar la visió del món al terreny de la configuració i de l’abstracció, com a mètodes de construcció de la nostra realitat. L’art ja no és mimètic, no descriu les aparences del natural sinó que construeix la pròpia percepció individual i compartida:

I ara sabem que el món –com l’art, com la poesia-
no és apunt del natural, sinó naturalesa pròpia
que empeny una aparença i la desfà
per pur desig i mer desfici.

(“Construcció d’un carrer”)

En aquest poema Lluís Calvo relata la història de l’art pictòric des de l’impressionisme fins a les Avantguardes i ho exemplifica per mitjà del tema d’un carrer costerut. Des del tractament que en féu Van Gogh, per exemple, fins al cubisme per part de Picasso. Li serveix per demostrar la seva tesi:

La construcció d’un lloc
n’és l’avançament de la demolició.
Aquest és el llegat inesgotable:
l’art que s’extravia a si mateix,
sense aturall ni centre,
i cerca nous ravals de solitud.

(“Construcció d’un carrer”)

Així com a la natura li agrada d’amagar-se, segons les tesis dels presocràtics, també l’art és una petja que apareix i desapareix essent alhora llegat i traç fugisser, sovint esvaït per la petja següent. Aquí rau la rebel·lia i el llegat: en la inesgotable capacitat humana de recrear el silenci i la parla originària.

               Ricard Mirabete, article publicat a Núvol,
                                           el digital de cultura  (11/12/2013)

Enllaç:   http://www.nuvol.com/critica/llinatge-i-llegat-rebel/

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*