última ronda

Buntsandstein

Viena Edicions

Barcelona, 2013

LA FRAGMENTACIÓ DEL SENTIT

Hi ha qui escriu poesia per formar-se una autobiografia literària pública. N’hi ha d’altres que n’escriuen per donar sentit a allò que viuen i per explicar d’una manera elaborada allò que ens configura per dins. És així, en aquesta segona variant creativa que esmentem, quan la veu poètica adquireix completament la seva raó de ser. Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) pertany a aquest grup de poetes i amb Buntsandstein, que és el seu debut literari, va merèixer el prestigiós Premi de Poesia Martí Dot 2012 per a joves poetes. Míriam Cano ha construït un poemari sòlid i ben estructurat que desenvolupa el motiu temàtic dels processos d’erosió -i de sedimentació- de la pedra. El lligam explícit amb el món de la geologia li permet objectivar els seus processos existencials i vitals amb els diferents estats de la matèria: erosió-transport-sedimentació-meteorització. De fet, aquests quatre estats són els que donen nom i sentit a les quatre parts homònimes del llibre. El títol ja remet a l’erosió geològica mitjançant el mot alemany Buntsandstein (“pedra de sorra vermella”) que remet a l’era secundària i exemplifica a la perfecció les variacions constitutives que viu l’individu en la seva morfologia interior. El paral·lelisme queda palès al llarg de tot el llibre. Com escriu David Castillo al pròleg de l’obra, el poemari presenta líricament la dislocació entre el desig i la realitat, entre l’amor i la impossibilitat. El que és erosió en la matèria és desgast en l’interior de les persones. L’erosió és emoció a nivell existencial. És una força externa que suporta l’individu en el terreny de les emocions i que fa possible el creixement i alhora els canvis en la seva personalitat. L’erosió és desgast, transformació i sedimentació. Si bé podem establir el paral·lelisme de la pedra amb el món interior individual, també el podem desplegar temàticament en la noció del cos com a element que reflecteix les fissures, les ferides, les esquerdes, del dia a dia: El dolor / sobre la pell / ha esdevingut / nova pell. // He de destil·lar / gota a gota / la fel / i convertir-la / en aigua. En l’altre poema acarat amb aquest, pàgina per pàgina, la poeta declara el procés d’escriptura: Repensar-se, / sorgir de la paraula neta / [buida], // esdevenir argila, / endolcir-se els contorns, / deixar que els mots s’enfilin / per les venes, / omplir-se de sentit, / configurar-se, / deixar sorgir del llot un altre jo. Els sotracs emocionals, el desamor subjacent als versos i la transformació vital constant, comanden la construcció lírica del llibre. Míriam Cano ha sabut convertir els estralls externs de la realitat en una condensació lírica que conjumina poesia i veritat. Desenvolupa un cicle creatiu que adopta els caires de l’el·lipsi i del simbolisme, com a recursos expressius, i que enriqueixen les claus realistes des d’on naixien els poemes. Les referències literàries, cinematogràfiques i musicals del poemari creen una radiografia urbana de la contemporaneïtat.