última ronda

r.mirabete

EL CAMÍ QUE DESA LES HORES D’ALBERT PLANELLES. LA NATURA INSISTENT

Deixa un comentari

Albert Planelles va publicar l’any passat Converses amagades (Parnass Edicions, 2012) que significava el recolliment interior, la introspecció, l’interrogar-se un mateix sobre la seva vida i buscar les respostes morals, l’aprenentatge, la reflexió. Amb El camí que desa les hores (Témenos Edicions, 2013) el jo poètic decideix sortir al món, caminar, observar la natura. És una obertura al món, amb formes estròfiques diverses, des del sonet al poema en prosa. El poeta malda per arribar a la comprensió del món i del seu entorn immediat –natural i vital, afectiu i personal. Són línies temàtiques del poemari el pas del temps, la memòria –en un dels poemes del llibre ho fa explícit: Així com un es reconeix  davant del mirall, igualment la memòria ens testimonia i la natura insistent. Curiosament, amb el primer poema del llibre cau el teló; i destaquem aquest inici ja que és del tot il·lustrador del que trobarem al llarg del poemari. El teló cau i el llibre comença: paradoxalment, en el moment de caure el teló el jo poètic pren la determinació de sortir cap a enfora, de sortir d’ell mateix i avançar. No és pas una cloenda existencial aquest caure el teló. És una manera simbòlica de posar fi –en un cert sentit- a la introspecció isolada del seu poemari anterior, Converses amagades, i conèixer, acostar-se íntimament a les hores clares, que són aquests moments de lucidesa amb un mateix als quals ens duu l’instant poètic i reflexiu.

També ens permet copsar els contorns i les arestes de la natura insistent que ens configura, que ens envolta, a cadascú de nosaltres com a “éssers en el món”. Territori i paisatge estructuren el substrat conceptual del llibre d’Albert Planelles. El motiu temàtic de l’homo viator permet al poeta de transitar i donar nom –donar vers- al seu lloc irrenunciable en el món. El poeta barceloní va desgranant les vivències i les petges que van configurant el misteri –irresolt- de la seva vida. Des d’una maduresa vital i poètica que arrenca del seu estil brillant, del seu lligam amb la modernitat literària des del romanticisme europeu -i català- fins al postsimbolisme del s.XX. Hi trobem l’imaginari de Verdaguer –en el tractament de la relació entre el jo poètic i la natura- les correspondències de Baudelaire, simbolista francès, i de Màrius Torres. Per mitjà de recursos expressius ben cars al nostre poeta com ara la sinestèsia, els oxímorons i les paradoxes, en aquests jocs d’opòsits que van desenvolupant el seu pensament del món i de la natura. Dèiem territori i paisatge fa un moment, i és així. L’estat d’ànim del poeta s’acorda al paisatge. Planelles és un poeta que aconsegueix de donar un tractament contemporani a aquesta relació existencial entre el jo poètic i la natura. El Pallars, Caldes de Malavella, l’illa de Sardenya i L’Alguer són el territori que el nostre poeta sap pintar amb els seus versos que no són descriptius d’aquests paisatges sinó que escodrinyen el batec i les quietuds de la natura que simbolitzen. Hi trobarem moltes clarors –físiques i poètiques. El seu vers modula la veu poètica cap a l’essencialitat del pensament, del record i s’acosta a l’estampa concreta dels poemes i quadres orientals, o també del romanticisme europeu, o dels quadres de Friedrich o de Turner i la seva estimada Venècia… per la plasticitat de les seves imatges poètiques, per les sinestèsies de la seva percepció artística.

Si a la primera part del llibre, Les hores clares, el poeta ens descriu i passeja pels espais urbans del seu dia a dia, això no és cap impediment perquè poetitzi, per mitjà d’un simbolisme molt carregat de plasticitat i concisió, el pas cap a la integració amb l’entorn, el paisatge. La mirada és clau en qualsevol poeta que arribi a un alt grau de síntesi existencial i el nostre poeta barceloní ens deixa un seguit de poemes que són estampes –natura emmarcada- del seu món immediat i del paisatge de la Catalunya de muntanya i de la Catalunya de mar. La seva mirada s’acosta a la mirada dels pintors per la seva concreció i destil·lació lírica i per la plasticitat de les imatges, els seus colors i textures.

 

                     Ricard Mirabete, Notes de la presentació d’ El camí que desa les hores d’Albert Planelles. Llibreria La Impossible. Barcelona, 3 d’octubre de 2013.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 7 d'octubre de 2013 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.