JOAN DURAN O L’EXTREMA LLUM EN LA SORRENCA REALITAT MEDITERRÀNIA. UN POEMA

      VARIACIONS SOBRE L’ESPAI I EL TEMPS, I

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu. Solca’m,

ondula’m, esculpeix l’espadat,

els líquens, la verdor constant,

amb la saliva d’alguna mort

expulsada pels corrents: algues,

màcules de vernís, la fusta

estellada del temps, esquelets

de calç per retornar significats

a la sorra crivellada pels silencis.

Callades naus als ports del llavi:

entre nosaltres, baules, suor i sal,

i el temps mort d’unes paraules.

 JOAN DURAN, Extrema llum (Benet Ribas, Premis Recvll 2013)

 

Des d’una concepció del món estructurada per les nocions de matèria, d’espai i de temps, inspirades per la física i la geografia del cos i del món, Joan Duran (Sitges, 1978) fa créixer el poemari Extrema llum cap al terreny originari de la cultura occidental: Grècia i la mediterrània. El poeta pren Creta, que és l’illa més gran de Grècia –i la cinquena en extensió de la Mediterrània- com a punt d’arrencada i alhora com a espai simbòlic en el qual recau el bressol del coneixement i del nostre passat literari i filosòfic occidental. D’aquí prové l’inici dels primers versos d’aquest poema:

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu.

El jo poètic assumeix la veu de la badia de Creta i es dirigeix a cadascú de nosaltres comminant-nos a retornar a allà on érem des del principi de la saviesa grega i del naixement de la mitologia clàssica. A Creta hi va haver la civilització minoica, que és una de les primeres civilitzacions d’Europa (aproximadament, entre els anys 3000 i 1400 aC), i també és d’on provenen episodis mitològics com el del Minotaure i Teseu, evocat per Salvador Espriu a la tercera part d’ El caminant i el mur (Barcelona: Els Llibres de l’Óssa Menor, 1954).  És per això que el poeta reclama que els lectors estirin del fil dels noms –històrics i literaris- dels protagonistes de la nostra història compartida, que ens ha configurat com a subjectes culturals de l’Europa mediterrània, i recuperin el seu passat per dreçar-lo cap al futur. Creta es mostra com una badia que se’ns obre de bat a bat perquè hi sedimentem la nostra essència. Aquesta operació lírica pren el correlat objectiu del mar que aboca al rocam de l’escullera de Creta, per mitjà de la metàfora “la mudesa mineral, esperant” (vv.2-3), “els líquens, la verdor constant / (…) algues, / màcules de vernís, la fusta / estellada del temps, esquelets / de calç” (vv.7-12). Tot plegat són les restes de natura -i de matèria humana (vaixells de fusta enderrocats, en descomposició, ossos humans d’esquelets calcinats)- que el mar expulsa a la platja, mitjançant les onades, i que permeten la sedimentació del nostre llegat històric i humà. Cal destacar la bella metàfora que ha construït el poeta en referir-se a les onades del mar com  “la saliva d’alguna mort / expulsada pels corrents” (vv.8-9) i al fet que ha objectivat la figura de la mort amb els termes “màcules de vernís”, “fusta estellada” i “esquelets de calç” que remeten al passat mariner i comercial propis de la Mediterrània. Són aquestes restes i memòries del passat d’Europa les que han de vèncer el present estantís d’ara, “la sorra crivellada pels silencis“, que ens mena com a col·lectivitat a la inacció i a l’anorreament consegüent com a cultura. A la badia de Creta –i, en extensió, a la costa catalana- hi tenim les naus aturades, restem expectants i amb la sola presència del “temps mort d’unes paraules”, que són el nostre passat deutor de la cultura grega i de la força d’expansió per part de la Mediterrània. Ara ens cal revitalitzar aquestes paraules amb les baules que són cadascuna de les peces culturals clàssiques grecollatines i occidentals, i també amb la suor i la sal de tots i cadascun dels nous mariners protagonistes de la nostra identitat. Hi ha una personificació constant del mar per mitjà de l’enumeració d’accions que la badia de Creta reclama al mar: “Solca’m, / ondula’m, esculpeix l’espadat”(vv.5-6).

La motivació principal del poema és la de bastir de nou la preeminència cultural grega i mediterrània com a agent cultural de la nostra realitat. És un prec que des del noucentisme -i passant per figures literàries com la d’Espriu- es manté viva en l’actualitat literària dels nostres dies i que exemplifica aquest nou llibre de poesia de Joan Duran. Extrema llum reprèn el llegat clàssic de la nostra tradició literària i l’empeny de nou cap endavant assumint els valors de mediterranisme, classicisme i novetat estètica cap a nous significats perdurables. La llengua catalana espera noves veus per constituir-se com una literatura d’abast europeu des de la Mediterrània. Joan Duran n’és una d’extrema llum, estesa a la modernitat literària.

                            Ricard Mirabete

 
Una selecció dels poemes d’ Extrema llum de Joan Duran els podeu consultar al seu blog de poesia i crítica:

http://joanduranferrer.wordpress.com/antologia-personal/

 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*