EL RADAR SEGONS DAVID MADUEÑO
Deixa un comentariDavid Madueño escriu una magnífica crítica del llibre Radar en la qual relliga les coordenades poètiques del volum amb el seguit de referents literaris i musicals que acompanyen els poemes. L’ha publicat a la revista Quadern de Sabadell.
No deixeu tampoc de visitar Llunàtic, el seu blog de literatura! http://llunatic.blogspot.com.es/
No deixeu tampoc de visitar Llunàtic, el seu blog de literatura! http://llunatic.blogspot.com.es/
CERCANT SENYALS
Tot i que fa anys que Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) construeix una obra poètica molt interessant, com en el cas de tants altres autors lírics, el seu nom no ha sobresortit d’entre d’altres companys de generació. El fet és que des del 1999, en què va publicar Última ronda, en tretze anys només han aparegut quatre llibres de poesia a nom seu, fet que denota la cura i el treball que l’autor esmerça abans de donar per acabada una nova obra. Tanmateix, potser empès per la bona rebuda de Les ciutats ocasionals (2009) i el fet de comptar amb la fidelitat editora d’un segell petit (Témenos), tres anys després tenim a les nostres mans Radar, que manté alguns lligams amb el llibre anterior, però que també s’arrisca a anar més enllà.
Les ciutats ocasionals ens mostrava un poeta preocupat per fer arribar al lector la seva experiència urbana a través d’un llenguatge molt personal, una ciutat viscuda des del jo poètic amb complicitats emocionals, socials, culturals… Radar segueix les mateixes coordenades, però aquest cop Barcelona és substituïda per Vic, “oberta i estesa”. Els escenaris, els topònims de la vila osonenca, hi són, però aquest no és un llibre de viatges, o si més no d’un sol viatge: aquí, els llocs esdevenen testimonis d’un deambular erràtic i fatídic del jo poètic, en un constant diàleg entre l’exterior que l’envolta i l’interior que el sacseja. La solitud, el desencís, el cansament traspuen a través de tot un seguit d’imatges que l’esquincen. El llenguatge és evocador, simbòlic, provoca un estranyament en el lector (la sintaxi, en ocasions tallada bruscament, juga a ocultar-nos sentits, a ombrejar-los).
El poeta, doncs, es revela ben conscient del seu estat. A «Antic camí de Taradell», per on passa sovint en bicicleta (“transito pels camps glaçats/on el vent s’hi remou plàcid”), s’hi produeix un dels moments bells de la seva experiència, quan “tot en mi és tan sols un raig/que passa, que crema, que lluu.” Som fugacitat, guspira ínfima, i per això «El jardí del temps» conté “la diferència”, però també el tedi, “la repetició”. I això el condueix a una opressió, “Algú que vigila. Una presó.” Com a conseqüència, la hipèrbole de presentar desgastat fins l’atzar vital a «En un dau cansat i abolit». Els primers poemes tenen una certa continuïtat, començant amb «Fi de jornada»; l’arribada a casa de «Nevermind» (“Després la caiguda/lenta i apagada al llom de la submissió”, que pren el títol del mític àlbum dels nord-americans Nirvana en un exercici d’ironia, ja que són el símbol de la rebel·lia convertida en multivendes submís); «Exhaust», on el somni dóna peu a «Les veus de nit». Per tant, el recorregut és en aquesta ocasió més interior, i a la vegada guanya en coherència i cohesió, marcades per la rutina. «Postmodernitat» trenca aquesta linealitat i opta per iniciar una sèrie de poemes que reflexionen plantejant conceptes molt presents, com aquesta teoria de la relativització del món en què vivim: “Caigueren els herois, els manicomis/i la màscara de la humanitat”. I malgrat que “Som pobres”, la darrera certesa que clou el poema és que “Som”. Per tot plegat, Mirabete pren el títol «Elogi de l’ombra» del magnífic llibret de Junichiro Tanizaki, en què l’ombra és vista com un element positiu, o si més no connatural, de la naturalesa, lluny de l’obsessió emblanquinadora i enlluernadora d’Occident. Tanmateix, a «Traspàs de llum» insisteix que “Habito un malson, un altre món/que cap ull no penetra.”
És curiós que Mirabete enceti el llibre amb un poema que en realitat clou la lectura que en podem fer. «Radar» (títol d’una cançó dels Radio Futura, grup madrileny dels vuitanta que tant l’ha influït) ens parla d’aquest trànsit entre espais anodins, interiors i exteriors, en què es resumeix la vida, un anar i venir d’un no-res a un altre tot cercant senyals en un començament fantàstic: “L’altre enlloc d’on vas partir. Era un record.” I al final, conclou: “Tenies/boca i oïda disposats per tal d’escoltar les ones/del RADAR. Aquell altre enlloc on arribaves.” La poesia neix i flueix del més enllà poètic, d’aquell indret cap a on ens dirigim, i esdevé una forma de comunicació entre el poeta i l’inconegut. És, però, una comunicació incompleta: Radar demostra que moltes de les intuïcions que li arriben resulten incomprensibles, i que tampoc se sap si els missatges que s’envien seran rebuts per algú o si arribaran a algun indret. En certa manera es tracta d’una reflexió sobre la creació poètica, sobre la relació estranya i particular que s’estableix entre poeta i lector. Dirigim els nostres missatges (“la boca”) i la nostra recepció (“los oídos”) a un “oscuro sembrado de luz sideral”, sense saber ben bé què esperar-ne, com d’aquest erràtic anar i venir que Ricard Mirabete descriu amb poesia de grans quirats en el seu darrer llibre.
David Madueño Sentís {Article publicat a la revista Quadern, núm. 188 (octubre 2012) pàg. 69}
La publicació es pot consultar en aquest enllaç:
http://issuu.com/revista_quadern/docs/quadern_188_issu