MIREIA VIDAL-CONTE. DE LA CICATRIU A LA PELL DEL NOSALTRES. UN POEMA
Deixa un comentari
jo que sóc només lloc
ni terra
ni molí
lloc només
ni arbres
ni burla
ni inquieta
lloc només sóc que jo
Mireia Vidal-Conte, 5 cm (Girona: Curbet Edicions, 2012)
L’existència autèntica arrenca de seguida, tan bon punt l’individu s’atura i comença. Atura els sistemes lògics predominants i imposats des de fora de nosaltres i els allunya del seu pas. Aleshores, ella somriu per dins i avança. Se sap la ferida –qui no se sap la pròpia cicatriu?- i coneix el rastre de la marca que configura el tall. No ens referim a l’individu escindit en dualismes existencials sinó a la dona i l’home que habiten el seu món interior com una transposició fàctica de la temporalitat externa que observa i recorre a partir de la seva pell. Allà on s’expressa la pell és on comença el món. El dedins és nostre, l’enfora és dels altres. Hi ha una possibilitat ontològica d’entendre l’ésser com tot el que un mateix passa pel sedàs de la pròpia ment i, d’aquesta manera, també podem considerar l’existir com tot allò que oferim i té una transcendència a la pràctica dels vius, a la praxis social, al món. Sortir enfora quan fem una acció; sortir endins quan fem pensament i poesia.
El començament és com un salt, no és pas un plantejament existencial en el qual hi haguem d’esmerçar hores i anys, lectures i teories generals. Sören Kierkegaard posava l’exemple del lliri i l’ocell*. Aquesta és l’afortunada sort del lliri i de l’ocell, que tan bon punt són presents als nostres ulls –és a dir, al món- han començat de seguida a estar en la forma plena de ser. Sense necessitar cap pressupòsit existencial per començar, ni tampoc haver de dedicar tanta reflexió inútil a exposar la dificultat del començament, com feia Hegel i com, també, Kierkegaard pretenia que detectéssim aquesta ironia en aquesta afirmació dirigida als hegelians.
Mireia Vidal-Conte en aquest poema gosa poder pensar el jo que ens configura. El jo adquireix la categoria del nosaltres a partir de la reducció negativa del propi jo. Fixem-nos com al començament del poema que hem transcrit, el primer vers -i alhora títol del poema- fa referència a la interrogació existencial del qui sóc jo?. La poeta afirma que el jo –i en extensió cadascú de nosaltres- és només lloc. És una afirmació plena de significació i d’un gran abast filosòfic. El fet que la nostra existència sigui només lloc, entès com espai extern i alhora intern -si seguim el fil de la metàfora- i que, tot seguit, el jo poètic vagi desenvolupant el seu discurs a partir de la negació del que podríem ser, ens permet anar delimitant una concepció sobre la individualitat o sobre l’ésser humà, en general. Els versos 2 i 3 apunten el fet que no som ni terra / ni molí. És a dir, som éssers vius i no pas un element inanimat de la natura ni tampoc una creació artificial de la col·lectivitat humana. Som éssers vius, com ja sabem i com ja em disculpareu l’obvietat. Després el jo poètic declara:
ni arbres
ni burla
ni inquieta (vv.5-7)
Tampoc és possible que siguem arbres, no ho és ni en el terreny de la metàfora… En primer lloc, som un element del paisatge que viu i que actua. Tot seguit, després d’aquesta premissa, el jo poètic es posiciona en el seu lloc en el món. En relació a la col·lectivitat humana, afirma la seva actitud ètica i moral envers els altres: afirma que (ell/ella) no és burla, per tant, podem entendre que no demostra cap actitud irrespectuosa envers el seu entorn humà immediat. Finalment, explica el seu estat anímic i, en extensió, el seu estat existencial, afirmant que no és ni està inquieta, per mitjà de l’el·lipsi i d’un ús realment original d’un adjectiu (inquieta) per expressar la seva actitud envers la vida. Cal esmentar l’ús predominant de l’anàfora al llarg de tot el poema per mitjà de la conjunció ni. La poeta ens ha sabut explicar que ha arribat a un estat existencial en el qual el respecte i la serenor comanden el seu viure. Aquest seguit de consideracions les ha sabut afirmar tot negant els seus contraris (arbres, burla, inquieta, terra, molí). Vidal-Conte mostra en aquest poema -i al llarg de tot el poemari- que domina l’art de configurar i d’explicar implícitament tot allò que no apareix explícitament en els versos. Cal esmentar també el darrer recurs expressiu que configura el poema: com apuntàvem al principi d’aquest article, la poeta ha sabut anar desenvolupant al llarg del poema la reducció negativa del jo. En el darrer vers hi trobem el mateix primer vers però amb l’ordre invertit de les paraules; d’aquesta manera, el jo que s’imposava d’una manera absoluta en el primer vers (jo que sóc només lloc) acaba esdevenint lloc només sóc que jo al darrer vers. Això ens permet obrir la porta a la continuació del jo/nosaltres per mitjà de la categoria gramatical de conjunció d’aquest que: que jo visc, actuo, penso, escric… I no és pas això l’existència…? Una continuació del jo en el nosaltres possible.
Ricard Mirabete
*Sören Kierkegaard, Los lirios del campo y las aves del cielo. Madrid: Editorial Trotta, 2007.