última ronda

Radar implica un estat receptiu del poeta, sempre atent a connectar-se amb les ones líriques del món, unes ones que mai no són curtes sinó de llarg abast. Els poemes en ones mirabetianes esventen missatges, traces i signes personals. Ones d’un món que, alhora, emet i rep missatges, versos, càntics.

En aquesta obra el poeta es capté de manera crítica envers un món brut i foll, tot trenant una escriptura punyent que parteix de l’entorn més immediat. Un entorn ubicat, en aquest cas, a Vic i Osona. Aquesta localització dels referents converteix Radar en un llibre amb trets geogràfics en què el poeta, en la seva solitud de passejant, recorre la ciutat dels sants des d’un exili boirós. Vic és ciutat de poetes i Mirabete s’emmiralla en el seu estimat Verdaguer des de les envistes del santuari de La Gleva. L’ànima de l’autor s’entotsola, llavors, entre el rigorisme històric dels claustres i l’espurna de l’experimentació. Vic, avui dia, encara aplega totes dues coses i el poeta sap recollir i expressar aquesta sensació ricament contradictòria.

Comentava, abans, que Mirabete té una cura especial envers la construcció del poema. I això es constata no tan sols en els finals –contundents, anafòrics, reblant sempre els versos com un riff sec i esmolat– ans també en la peculiar desconstrucció sintàctica que emprèn en algunes peces. N’és un exemple el poema “A l’arrel”, que conté aquests versos: “Quan és fosc la boira / i cadires blaves”. O bé al poema “At my window”, en què hi llegim: “Finestra./ Entristit però desembre”. No es tracta, només, de l’ús savi de l’el·lipsi, sinó d’una economia de mitjans que basteix el vers a través d’una visió personal que vulnera, estassa i trabuca la sintaxi. I tot plegat sense que els versos, tanmateix, deixin de ser llegidors. Perquè Mirabete oscil·la entre el correlat objectiu –el del pintor i poeta Washington Allston, a través d’Eliot i Ferrater– i l’estrangeria de la pròpia llengua que defensava Gilles Deleuze, un filòsof ben car a l’autor. Deleuze, justament, postulava que la llengua no ha de seguir regles obligatòries, sinó abraçar les variacions, ja que les frases gramaticalment correctes equivalen a la submissió a les lleis socials. Mirabete, així doncs, conquereix el seu idiolecte particular sense renunciar a una literatura enclavada en el lloc, en la realitat social, en la circumstància i en la temporalitat del poeta que canta, s’exclama, pateix i estima. La humanitat mirabetiana no es limita, llavors, a calcar la realitat, sinó a transformar-la dialècticament. Una voluntat que recorda la premissa d’Aristòtil segons la qual el poeta no ha de dir el que ha passat, sinó el que podria ocórrer, o sigui el possible respecte al versemblant i el necessari. Per això Ricard Mirabete és capaç d’agermanar la tradició –des de Verdaguer a Rosselló-Pòrcel, tot passant per Carner– amb Radio Futura i el mateix Deleuze. El dau cansat i abolit fa conviure Mallarmé amb Kurt Cobain i Foucault amb Malèvitx. No tots els poetes poden exhibir aquesta solidesa, ni aquesta visió polièdrica, del tot imprescindible si volem comprendre la cultura actual. Realitat, visió romàntica i experimentació: tot conflueix de manera natural i gens encarcarada en aquest Radar.

En Mirabete, per tant, hi trobem trets reals i identificables al costat d’un ús de la metàfora que arriba a la distorsió i l’opacitat. I tot plegat, sovint, en un mateix poema. El lector, però, no es trobarà desemparat, perquè el cant ofereix sempre ancoratges i referents que ensenderen la lectura. Radar és un llibre de solituds, de desamors i amors perduts, de fatigues i planys, d’observacions i pèrdues, de recorreguts que guaiten la vida i d’instantànies percaçades al vol. El poeta és l’home i viceversa. Sense escletxes.

Un comentari a banda mereixen els aforismes que clouen el llibre. Aquí hi trobem un Mirabete punyent i lúcid, inspirat en Kafka. I també el poeta més reflexiu, combatiu i, en algun cop, íntim. En un dels aforismes l’autor afirma que “El poema és inabastable per a mi. És un apunt només del que intuïa”. I és ben cert que Radar funciona així: com una successió d’apunts enmig d’un món incognoscible. Mirabete advoca per una creació més enllà dels enderrocs i els fragments postmoderns. I propugna una veritat poètica, feta d’esperit i de sinceritat. La seva poesia és interrogació, pregunta, recerca. Les ones imprevistes que ens arriben des dels versos. I que ens parlen d’un poeta de debò.  

         Lluís Calvo
         {article publicat a  http://www.nuvol.com/}