RADAR O UN PUNT D’OBSERVACIÓ POÈTIC
Deixa un comentariRADAR O UN PUNT D’OBSERVACIÓ POÈTIC*
En la creació d’un poema hi ha una recerca en la qual l’experimentació i la ruptura malden per generar sentit i una forma lingüística concreta. Per mitjà de la llengua, el vers va construint un discurs poètic que ha de funcionar com un punt d’observació de la realitat, que neix d’interrogar-se a un mateix i de l’acció de mirar l’entorn; és un intent d’arribar a una mena de comprensió del món. Ja no ens interessa descriure ni explicar allò que veiem o que ens configura individualment, sinó que el propòsit principal és que un poema signifiqui una presa de contacte amb el món.
Com explica Lluís Calvo al pròleg que obre el llibre Radar (Témenos Edicions, 2012), la veu poètica parteix d’una situació de receptivitat: “Hi trobem, així, una amatença de parla i d’escolta, com un radar que rep emocions literàries i que n’emet”. L’aposta creativa la condueix la pròpia llengua que mitjançant sovint la ruptura sintàctica o l’el·lipsi -ambdós recursos expressius són assenyalats per Lluís Calvo al pròleg- permet que la veu poètica doti de significació allò que va afirmant al llarg dels poemes, d’una manera de vegades misteriosa i de vegades amagada. L’atmosfera que relliga la construcció del poema és feta d’apunts, ja siguin quotidians o realistes, o bé d’afirmacions que pertanyen al nivell cognoscitiu o mental. Al llarg del discurs interpretatiu de Lluís Calvo, les referències concretes a aspectes de la ciutat de Vic, o d’escenes viscudes en els seus carrers, funcionen com el correlat objectiu que estructura cada poema amb el seu contrapunt corresponent, que es refereix al correlat subjectiu del pensament suggerit per mitjà dels versos. En un poema com Temple romà, el referent real d’un vailet que fa una acció d’enlairar un avió de paper serveix al poeta per desenvolupar paral·lelament un contingut de caire existencial o del tot mental. Les referències a mots lligats a la lingüística acompanyen sovint la construcció dels versos dotant-los d’un contingut metafòric. Vegem-ho:
TEMPLE ROMÀ
Què és el que teníem?
Des d’ara
i d’un sol glop
-quan esgrimim objectes
en respostes invàlides
que apunten a condicionals-
se m’empassa un dia deshabitat.
El temple romà comença i acaba
en una perspectiva majestàtica.
Del banc estant la pedra suma pedra.
El temps aboca la mística rebequeria
en l’avió de paper que enlaira
un cop i un altre, el noi del carrer
que, impedit, somia veritats.
Ricard Mirabete: Radar (Témenos Edicions, 2012)
El correlat objectiu sorgeix cap al final del poema quan s’hi esmenta l’acció del noi del carrer. Fins aleshores, els versos desenvolupaven una reflexió de caire existencial, emmarcada en la contemplació del Temple romà de Vic, que desemboca en l’escena concreta del noi. El poeta ha objectivat els seus pensaments -ambigus i d’un sentit potser ocult- en l’acció quotidiana observada i connotada de significació, gràcies als versos anteriors. El sentit d’una escena queda en certa manera explicada pels pensaments paral·lels del poeta que escriu i observa.
Al llarg del poemari s’hi detecten ruptures sintàctiques en alguns versos que assagen una expressió suggeridora o bé incompleta en el nivell semàntic, per tal que els lectors puguin omplir els buits de caire interpretatiu que hi ha. Sense trencar l’ordre sintàctic ni eliminar complements del verb, els versos es mostren amb un seguit de mots essencials per allò que pretenen afirmar.
Lluís Calvo escriu al pròleg de l’obra que en el poema Mitja visió “l’economia de mitjans crea una sensació veritablement inquietant. Sembla com si l’autor hagués escapçat alguns versos més explicatius, amb la intenció de deixar-nos, tan sols, amb allò més essencial”:
MITJA VISIÓ
El jardí del temps:
la diferència, la repetició.
Allò que ja tens:
fosca indigència, esferes de por
en el teu silenci.
Prenys de llum inquieta, mitja visió.
Carícies del vent.
Algú que vigila. Una presó.
El poema va de la mà de l’emoció i de la construcció. Fa sentit sense gaire descripció, però vol anar més enllà. Reprodueix una escena i crea una ambientació en la qual els lectors poden encabir-hi els seus pensaments, no pas els de l’autor que explícitament hagi volgut afirmar. En aquest poema, l’afirmació d’elements descriptius del paisatge proven d’expressar una sensació i una tensió mental, individual. A les mans del lector hi ha la possibilitat de reflexionar sobre el seu estat anímic o existencial particulars. També ofereix la possibilitat al lector de viure aquesta experiència apuntada en el poema. Aquest poema mostra la combinació de versos pentasíl·labs amb versos decasíl·labs que mantenen una rima assonant. La musicalitat del vers i el ritme intern de cadascun dels versos fan possible que el text adquireixi un nivell poètic quant a la forma i al resultat final del poema.
És, doncs, una mostra de com la creació poètica pot no contenir un missatge preestablert pel poeta sinó ser un artefacte líric que permet la reflexió individual de cada lector. L’experiència i l’acció de dotar de significació recau en els lectors, encara que per a l’autor del poema pot haver-hi una interpretació individual que s’ajusti a la seva experiència concreta. És potser un repte per al lector, o potser és un poema que tan sols suggereix? Heus aquí un motiu per a reflexionar-hi.
Moltes gràcies, Rosa, per compartir la presentació de Radar del dia 13 de novembre a la Llibreria Catalònia i per obrir el debat i els comentaris per als poemes que conformen el llibre. La presentació es va desenvolupar com un pretext per anar delimitant les possibilitats del poema com a creació de significació, i no només com a comunicació de pensaments dirigits per part de la veu poètica que pretén expressar un missatge unívoc i limitat. Moltes gràcies per la teva presència i l’oferiment de participar en el teu espai literari. Una abraçada!
*text sobre el llibre Radar que ha aparegut en els “Quaderns de Lavínia” de Rosa Delor Muns. Vegeu l’enllaç: http://quadernsdelavinia.org/wordpress/
Fotografia de la portada: Carles Mercader