ARA QUE NO EM VEUS

DAVID SOLER-ORTÍNEZ

ARA QUE NO EM VEUS

Témenos Edicions

Barcelona, 2012

És sempre una constant, en els autors i en les autores que s’inicien en l’art de descriure’s a si mateixos, que el propòsit cabdal de la seva escriptura transcendeixi la seva vida. I és així com ha de ser també en els llibres que publicaran després del debut literari. Ara que no em veus és el primer llibre publicat pel nostre poeta d’avui. L’obra va merèixer el XXVII Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer, de Vallgorguina. Sí, és un premi normal. Sí, és clar, tots els premis són ben normals; el que compta és que permeten (alguns) la publicació de l’obra guanyadora. L’any passat en aquest mateix bloc publicàvem la crítica sobre el llibre guanyador d’aquest premi, l’any 2009 (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/189195), que era de Jacint Sala (Manlleu, 1945) amb Llum, encara (Barcelona: Témenos Edicions, 2010). Cal dir que Sala és un dels millors poetes catalans? El poeta premiat que ens ocupa avui, en David Soler-Ortínez, és nascut a Igualada el 1987. Una temptació fàcil i recurrent en tantes crítiques culturals del país és afirmar que es tractaria d’un poeta jove. Nosaltres que som conscients d’aquestes comoditats interpretatives tan esteses, escriurem que és un llibre d’un autor de 24 anys, i llestos. L’obra desenvolupa un itinerari personal farcit de les vivències i motivacions que un amor en present acondueix la veu poètica. Consta de dues parts de poemes que són ordenats de la A a la Z, segons el títol de cadascun. La primera part agrupa els poemes de la A a la M, i la segona de la N a la Z. Com a manera de partir el contingut (i sobretot de fer una pausa per als lectors) és una bona solució. Tot i així, la separació del conjunt no respon a cap canvi determinant quant a la concepció o execució poètica. Un aspecte que volem remarcar és que els títols són sempre d’una sola paraula o unitat de sentit (tret d’un que és una oració) amb un gran contingut evocador. La tria dels títols és ben sàvia per part del poeta. 

Hi sabem detectar aquest impuls de la poesia com a esclat i creació del que vivim. En molts poemes de Soler-Ortínez ens colpeix la penetració existencial sobre l’amor que es viu i es desviu en si mateix i en l’altre, en el tu bategant dels poemes. L’acció de mirar, d’observar, és la clau de la seva construcció poètica. La mirada (com bé sabem) és més creadora de realitat -i abasta més espai físic i mental- que no pas, posem per cas, les mans. El tacte ens limita. L’escolta rep més interferències que missatge… El gust és eminentment subjectiu i de curta extensió, òbiament. I és ben pertinent que el títol sigui Ara que no em veus ja que el poeta es deixa veure en els versos que llegirà l’estimada i, per sort, també nosaltres. Quan ella no el veu -aquest Tu indispensable per a escriure- el poeta s’amaga en l’obra de Gabriel Ferrater. N’extreu mètrica i dicció, molt sovint. De fet, cal comentar que no és pas un deute cap a Ferrater sinó una continuació de l’aposta ferrateriana pel vers decasíl·lab i el realisme moral que va saber objectivar en els seus llibres el poeta de Reus.
David Soler-Ortínez se sotmet a la tradició llegida, a la vida compartida amb qui estima, per inserir-s’hi dins seu sense un protagonisme desmesurat. La veu poètica s’emmotlla d’una manera natural i efectiva en els pensaments del jo i el tu que basteixen els poemes. La veu del poeta i la de l’estimada (recreada per la percepció d’ell) van adquirint una fusió invisible, cadenciosa i suau. Potser d’això en direm la tendresa de la veritat; que no s’alça impetuosa, que s’acorda a la veu baixa i ferma. Un dels recursos expressius més sovintejats pel poeta és  l’al·literació com podem observar a Literatura, que és un dels poemes en els quals expressa la seva poètica: No és només un riu de paraules belles / que desemboquen als teus ulls; tampoc / és tan sols un món de mots que contenen / ton nom. I afegeix en el mateix poema citat: La literatura que estimo / és, també, la millor forma de fer-te / saber que penso en tu sense estar amb tu. Celebrem l’entrada al món de les lletres de David Soler-Ortínez, que és una entrada per la porta real, que és tanmateix estreta, però que el conduirà durant molts i molts anys cap a endavant (si ho vol).

                                                               R.Mirabete 





 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017).
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*