ARA QUE NO EM VEUS
Deixa un comentariARA QUE NO EM VEUS
Témenos Edicions
Barcelona, 2012
És sempre una constant, en els autors i en les autores que s’inicien en l’art de descriure’s a si mateixos, que el propòsit cabdal de la seva escriptura transcendeixi la seva vida. I és així com ha de ser també en els llibres que publicaran després del debut literari. Ara que no em veus és el primer llibre publicat pel nostre poeta d’avui. L’obra va merèixer el XXVII Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer, de Vallgorguina. Sí, és un premi normal. Sí, és clar, tots els premis són ben normals; el que compta és que permeten (alguns) la publicació de l’obra guanyadora. L’any passat en aquest mateix bloc publicàvem la crítica sobre el llibre guanyador d’aquest premi, l’any 2009 (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/189195), que era de Jacint Sala (Manlleu, 1945) amb Llum, encara (Barcelona: Témenos Edicions, 2010). Cal dir que Sala és un dels millors poetes catalans? El poeta premiat que ens ocupa avui, en David Soler-Ortínez, és nascut a Igualada el 1987. Una temptació fàcil i recurrent en tantes crítiques culturals del país és afirmar que es tractaria d’un poeta jove. Nosaltres que som conscients d’aquestes comoditats interpretatives tan esteses, escriurem que és un llibre d’un autor de 24 anys, i llestos. L’obra desenvolupa un itinerari personal farcit de les vivències i motivacions que un amor en present acondueix la veu poètica. Consta de dues parts de poemes que són ordenats de la A a la Z, segons el títol de cadascun. La primera part agrupa els poemes de la A a la M, i la segona de la N a la Z. Com a manera de partir el contingut (i sobretot de fer una pausa per als lectors) és una bona solució. Tot i així, la separació del conjunt no respon a cap canvi determinant quant a la concepció o execució poètica. Un aspecte que volem remarcar és que els títols són sempre d’una sola paraula o unitat de sentit (tret d’un que és una oració) amb un gran contingut evocador. La tria dels títols és ben sàvia per part del poeta.
David Soler-Ortínez se sotmet a la tradició llegida, a la vida compartida amb qui estima, per inserir-s’hi dins seu sense un protagonisme desmesurat. La veu poètica s’emmotlla d’una manera natural i efectiva en els pensaments del jo i el tu que basteixen els poemes. La veu del poeta i la de l’estimada (recreada per la percepció d’ell) van adquirint una fusió invisible, cadenciosa i suau. Potser d’això en direm la tendresa de la veritat; que no s’alça impetuosa, que s’acorda a la veu baixa i ferma. Un dels recursos expressius més sovintejats pel poeta és l’al·literació com podem observar a Literatura, que és un dels poemes en els quals expressa la seva poètica: No és només un riu de paraules belles / que desemboquen als teus ulls; tampoc / és tan sols un món de mots que contenen / ton nom. I afegeix en el mateix poema citat: La literatura que estimo / és, també, la millor forma de fer-te / saber que penso en tu sense estar amb tu. Celebrem l’entrada al món de les lletres de David Soler-Ortínez, que és una entrada per la porta real, que és tanmateix estreta, però que el conduirà durant molts i molts anys cap a endavant (si ho vol).
R.Mirabete