última ronda

BÈSTIA

Ed. Galerada

Cabrera de Mar, 2012

Redescobrir-se a un mateix quan més enfora de nosaltres anem. Rescriure allò pensat i dit, en el passat més o menys proper, i finalment donar-li forma i presència en un poema. Irene Solà (Malla, 1990) ha guanyat la 48a edició del Premi de Poesia Amadeu Oller per a poetes inèdits menors de 30 anys. És un dels premis literaris més antics -i consolidats- dels Països Catalans. És potser el premi més adient per als joves que volen debutar en el món literari perquè permet, així també a la poeta d’enguany, acarar els seus poemes a la recepció crítica i alhora veure la seva creació des de fora, com una obra inserida a la tradició poètica més determinant de les nostres contrades. El llistat dels autors premiats al llarg dels darrers gairebé cinquanta anys faria esfereir a aquells personatges de la cultura catalana que s’entossudeixen a no conèixer la nostra tradició literària. Qüestions de política i de crítica cultural a banda, Solà ens demostra com un llibre escrit cap als vint anys pot tenir un pòsit poètic que perviurà durant molt de temps. Solà aposta per escriure com deu ser ella personalment, perquè la seva personalitat agombola l’estil poètic resultant. La veu poètica és punyent, concisa, esmolada en el traç del vers i lúcida en la introspecció emocional i reflexiva que possibilita l’establiment dels pensaments propis en poema.
Hi trobem poemes dessagnats des del record, des de l’instant d’expansió i d’autoreferència clarivident, per mitjà d’un entramat metafòric farcit d’imatges i d’accions que denoten, en bona part, l’animalitat que configura l’ésser humà i, és clar, les relacions afectives. Un dels guanys del llibre és com la veu poètica es va creant a mesura que els versos adquireixen un to aforístic, a voltes sentenciós, a voltes sarcàstic. Hi ha un mostrari de referències a animals més o menys domèstics i també de bèsties ben connotades per la tradició i per la saviesa comuna. S’hi passegen pel volum gats i gossos, però també les balenes i les hienes; i les serps. Vegem aquesta instantània poètica concreta i brillant. És un poema breu que el citem sencer pel seu to revelador: Les monges velles /  seuen aparcades com cadires / i donen molles als mosquits . A nosaltres, melindros. / Al jardí una verge / trepitja una serp. / Els budells com serps. / Els cabells com serps. / Fas petons com una serp. / Quan mates un mosquit, la meitat de sang és teva. En aquest poema el record d’una escena del passat -de la infantesa?- es desenvolupa d’una manera en què l’adolescència i la maduresa present també hi tenen cabuda. Al llarg de la relació d’afirmacions del poema la veu poètica explica com la percepció de la realitat acaba essent -amb els anys, amb l’edat adulta- allò que hi posem de la nostra part: opinió, record i màxima moral o, si més no, frase identificativa de com és un mateix i de com es pren la vida i les relacions amb els altres. Solà ha construït poemes que són més breus i poemes que són aforismes i pensaments en veu alta -altament metafòrics i embriagadors- però que defugen una forma mètrica ordenadora i estricta. Per a aquest propòsit, si ho desitja, si no ho descarta la seva llibertat creativa, en tindrà l’oportunitat el proper llibre. 

                                              R.Mirabete