última ronda

CÀRREGA DE COLOR

Anna Aguilar-Amat

Editorial Meteora

Barcelona,2011

De la quotidianitat en podem treure profit quan allò que s’esdevé ha estat passat pel sedàs de la consciència. D’aquesta manera, si vivim arran de la consciència tot pot arribar a ser poètic. No es tracta de cridar l’atenció sinó d’escriure i provocar, realment. Els poemes de l’Anna Aguilar-Amat sempre han mantingut la tensió poètica entre el somriure irònic, o del tot sarcàstic, i la rialla dolçament melangiosa i benaurada. A Càrregues de color la poeta construeix un artefacte líric que s’inspira en la física i en els quarks per tal de mostrar-nos una realitat escrita, una metàfora viscuda. Per això, podem afirmar que el binomi vida-literatura s’acompleix gràcies a la seva capacitat i experiència per generar allò tan antic –i poc transitat bellament- de la comunicació. Aquest és el propòsit de tots aquells poetes que vulguin compartir les seves paraules amb la col·laboració i complicitat dels lectors. O bé hauria de ser-ho? L’Anna ens ho explica i ho defensa.

L’obra es presenta amb el subtítol descriptiu de 36 poemes particulars i una carta cromàtica i assaja els diferents moviments situacionals d’encarar-se i immiscuir-se en la realitat i les seves vivències. Des de la pujada cap amunt de la primera part (Poemes pallassos / Amunt) a la darrera (Poemes de pau / Fons), en la qual la transmissió d’una certa valoració i explicitació de la felicitat clou el volum abans de la Carta cromàtica esmentada. Al llarg del trajecte líric hi ha poemes tristos, de viatges, de circumstàncies, dedicats, d’amor. Constantment, la poeta juga amb el llenguatge i augmenta les possibilitats expressives de cada paraula utilitzada, mitjançant la subversió i reconversió –sempre a l’alça- del sentit primer de cadascuna. El contrast amb descripcions literals de la realitat observada fa que les metàfores es lliguin les unes amb les altres en una mena de mar real. Permet que el joc de contrastos faci que se subverteixi la realitat i alhora la metàfora, i no puguem saber del cert –tampoc en seria la intenció- què és la metàfora i què l’element real. Al poema Roma-amoR ens dóna una de les mostres del que se sol anomenar l’estil propi d’un autor o autora: escriu que Un imperi emergeix sobre les runes, / i és potser / amb l’esperança de tornar-lo més dolç: / les basíliques sobre els atris romans i / a sobre els aeroports amb els seus vols barats. I la gràcia poètica en l’autora és que tan és si és versemblant o no, afegeix ella mateixa al poema, sinó que és saber què cal i què no cal que calgui per relatar una sensació o bé un pensament. Els elements s’amunteguen amb el propòsit d’expressar la imatge d’aquella dolçor pretesa per Roma, com a entitat humana i com a ciutat imperial. Aguilar-Amat segueix delectant-nos amb el do de la comunicació que fa mantenir la seva essència lírica en 36 vols més, per gaudir-los.

                Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.54