última ronda

LA MEUA FRONTERA

Pepa Úbeda

Editorial Columna

Barcelona, 2010                                                                                       

El record dels desheretats, de les persones que han patit les construccions de les fronteres i de l’exili. Aquest és el propòsit que sembla guiar el nou poemari de Pepa Úbeda. L’autora valenciana construeix una obra a l’entorn de tres parts ben diferenciades: Oficis de nit, En obrir-te les mans i Departament d’emigració. La seva poesia busca integrar allò universal en allò particular d’un lloc i transformar-ho en una experiència compartida més enllà de les fronteres i, per tant, de les diferències culturals i individuals. Al llarg de l’obra hi trobem el record de tots els desheretats, és a dir, des de les víctimes de la Guerra Civil, als morts de la seva família i a totes les persones que pateixen a qualsevol racó del món.

El desig d’arribar a l’altre, de comunicar-se en ànima i cos amb la persona estimada, és un dels motius cabdals que estructura el contingut del llibre. Per mitjà de la quotidianitat i el record que tots i cadascú objectivem en elements del nostre viure i del lloc que habitem, la poeta va desgranant els versos com paraules necessàries per explicar-se la seva vida. Al poema Quan tornes escriu: Sobre la taula encara hi haurà / les mateixes estovalles de fil / ferides de vi color de cirera / (…) com la darrera vegada / recordes? / (…) i copes de cristall en files de quatre / arpes solemnes del silenci. Els elements de la realitat objectiven el sentiment i el record alhora. Aquesta operació poètica és una bona manera de fer el relat de les vivències i de fer-les universals. Per mitjà del símbol la poeta ens descriu l’espera de l’amant que desitja retrobar a casa seva. Pepa Úbeda, és una poeta que basa el seu artefacte líric en endinsar-se en aquesta quotidianitat del viure que, també, incorpora escenes vistes i viscudes en viatges a llocs llunyans. A la tercera part, ens ofereix instantànies ambientades a Síria, Damasc, Nicaragua, Sud-àfrica, Namíbia, per exemple. El jo poètic s’integra en aquests països de desert i de sovint violència. Hi ha però molta descripció d’escenes que són explicades d’una manera poc lírica, en el sentit que es limiten a ser una descripció de realitat observada. Tanmateix, en alguns poemes el to emprat d’evocació fa que ens suggereixin imatges més impactants: Aixeca el sol / (…) negres venedores / coent eixarrancades farinetes de seda / negres venedores / obrint-te un camí / en totes les cruïlles de la vida.

La dicció poètica de Pepa Úbeda mostra un estil directe, evocador, que sovint s’acosta a la pulcra narrativitat lírica d’escenes i paisatges observats en països llunyans. Cal remarcar que el fet de no usar signes de puntuació en el conjunt dels versos fa que la lectura sigui molt més suggeridora i l’evocació constant de llocs i vivències arribin als lectors d’una manera més enriquidora.

     Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.53