última ronda

AL LLINDAR DE L’ARA

Lluís Solà

Editorial Moll

Palma, 2010                                                                                              

“No podem programar i planificar l’obra; hem d’escoltar el món, l’home, les pedres. Estem dins l’imprevisible”. Amb aquestes paraules, Lluís Solà ens presenta el llibre que comentem i que és el tercer volum que forma part de l’obra poètica reunida que està publicant des de fa deu anys. Al llindar de l’ara és el tercer llibre de la seva obra completa que es començà a publicar amb el volum De veu en veu (1960-1999) editat per Proa el 2001. Segons Solà, la literatura és una revelació de la realitat. El poeta mira, escolta, s’acosta a la natura i al seu entorn immediat per provar de capir l’essència d’allò viu. Al llindar de l’ara remet a la concepció del temps i de la vida, per mitjà de l’assumpció del nostre vincle amb el temps com a éssers humans. És el moment d’estar “a punt d’entrar”, a l’instant. És el present que configura la nostra vida, com a éssers humans i com a comunitat viva.

L’obra consta de cinc poemaris que l’autor ha volgut aplegar en aquest volum ja que mantenen entre ells una continuïtat temàtica i unes motivacions estètiques comunes. El conjunt aplega la varietat de la veu poètica de Solà: hi trobem una veu expansiva i una altra de concentrada fins a l’extrem de dir el màxim de significat amb els elements indispensables. Aquesta varietat i riquesa estilística es tradueix en poemes llargs i breus i la pràctica de la prosa poètica, com molt bé assenyala Enric Bou al magnífic pròleg del llibre. Solà és el poeta català viu de més profunditat i alhora d’un nivell més alt d’expressió i de saviesa poètica, segons el parer de tots o la majoria de crítics i estudiosos de la poesia catalana contemporània. Per exemple, Nou cants, que és el poemari que obre aquest llibre, ens permet explorar la recerca del sentit que ens ompli la mirada i la nostra essència i coneixement humà. És un llibre sobre el dolor, però també sobre el goig i la bellesa. I sobre l’amor que relliga l’anhel de l’home a la força originària del cosmos i l’empeny cap a l’altre, i cap a la comprensió de si mateix en el temps i en la natura: ser l’altar transparent de l’existent, / ser l’aire que crepita dins de l’aire, / roca en la roca i ser bri d’herba i ser l’immens. Aquest afany del poeta connecta la seva llengua literària a la nostra tradició poètica des de Verdaguer. La seva defensa i elogi de la paraula com a creació del món fa que el lligam de Solà amb Maragall també hi sigui present en la seva poètica. La paraula com a creadora i mantenidora de la nostra comprensió del món i del present que vivim. Com ens relata Enric Bou al pròleg seguint el pensament de Solà, la paraula té una importància capital, essencial. Segons Solà, és el poeta el mitjà per a la continuïtat de l’existència de la llengua, i nosaltres com a lectors en compartim la recerca i el sentit, mitjançant aquesta nova bella col·lecció de poemes permanents.

           Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.53