PARLO D’ALOMA


PARLO D’ALOMA

Josep Fàbrega i Selva

Editorial Viena

Barcelona, 2010                                                                                       

 

El poeta ha donat nom de dona a la seva creació. Devotament lliura la seva emoció poètica a l’estimada, que en l’obra que ens ocupa, es diu Aloma i ens remet a un parell de referències literàries més enllà d’altres connexions possibles. Josep Fàbrega i Selva retrata un paisatge que va creant per mitjà de la paraula i el sentiment. En l’esplèndid pròleg del llibre, Montserrat Altarriba dóna moltes claus de la gènesi del poemari i alhora mostra bells detalls de la plasmació final en els poemes de Parlo d’Aloma. Aquest llibre va merèixer el Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2009 i confirma la destresa del Fàbrega per escriure un seguit de poemes rigorosos quant a forma i rics en imatges. Aquest és un poemari d’amor, amb la cadència dels versos clàssics llatins i amb els colors sempre vius dels paisatges. El vers és com un perfum que s’exhala i s’inspira, que va sedimentant una imatge o un record i donant forma a un estat anímic. Hi trobem el vers decasíl·lab, que és sempre sentenciós i penetrant. Llisca pels elements del paisatge que es transfiguren en la matèria del poema, sense tancar la possibilitat d’esdevenir també imatge poètica de l’estimada.

Aloma ens remet a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. I com destaca Altarriba al pròleg, Aloma és també la mare de Blanquerna en el clàssic de Ramon Llull Llibre d’Evast i Blanquerna. Les dues Alomes es contraposen segons una concepció de la dona: l’Aloma de Rodoreda viu unes relacions amoroses desgraciades i la maternitat no és pas un factor positiu en la seva vida; en canvi, a l’Aloma de Ramon Llull hi veiem com ella es realitza plenament mitjançant el matrimoni i la maternitat. Partint d’aquestes connotacions literàries que duu el nom, Josep Fàbrega escriu aquest poemari que és dedicat completament al tu femení, és a dir, a l’estimada del jo poètic. Ella s’integra en el paisatge, és l’element vital que desencadena allò que el poeta expressa i que viu plenament dins seu: Aloma és en els blaus i els verds, i en l’aigua / i arreu on he mirat. Potser caldria / llegir els colors i els sons amb la mirada / i no amb l’enyor: la llum feta carícia. Quan el poeta s’adona que el seu afany de posseir Aloma no troba el camí adient per abastar-la, s’adona que la perd, que viu en l’enyor i en la penombra. El seu viure és en la foscor, malgrat que la presència constant del mar omple els seus dies i li permet tenir accés a un sentiment de bellesa. La lluna és la seva confident però ja no li duu cap paraula d’ella: és òrfena de sons i malastruga / i no sap dar-me llum ni fer miracles. / Tan lluny de mar els somnis s’acorruen / empaitats per uns dits que me’ls dessagnen. Aquest llibre és una aventura que configura un paisatge amb l’amor, amb l‘Aloma, amb la natura.

      Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017).
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*