última ronda

EL CARNISSER DEL FRED

Marc Masdeu

Editorial Labreu

Barcelona, 2010

 Amb la valentia de qui se sap feble però agosarat fins a fer-se sang a les mans.  Imprevisible com aquell qui sap d’on prové el dolor i s’hi llança al damunt a veure què passa; Marc Masdeu ens porta la veu poètica d’algú que sap quina mena de cosa és el dolor humà, massa humà, però sempre des del seu prisma personal. La partença del llibre és la constatació del món que s’enfonsa, contemplada des de la Collada dels Malhiverns –que és també el títol de la primera part del volum.  El jo poètic és una veu que se sap al marge de la comunitat, que travessa els racons de la vida humana amb l’ànsia d’ofegar la trista remor dels seus habitants. El poeta-carnisser del fred és un home que no es perd del tot sinó que vagareja. És també un home que invoca a Déu, al seu déu, però no li ret comptes. És també aquell qui fa passar les lleis i els sacrificis segons les seves taules morals. 

Marc Masdeu amb aquesta obra s’apropa encara més a la poesia de l’expressionisme alemany. De fet, les referències estrangeres es concentren en autors expressionistes com Georg Trakl o en autors de parla alemanya que en certa manera són continuadors d’aquest moviment, com ara Thomas Bernhard. L’autor també incorpora cites de poetes d’altres latituds com T.S.Eliot o el nostre estimat Blai Bonet. La poètica de l’autor es basa en una multiplicitat de veus i de referents interns del poema que fa que el lector hagi d’aventurar-se a detectar a què o a qui es refereix el jo poètic en els versos. El plaer rau en la força de l’expressivitat i en la forma de mostrar el dolor humà amb una ràbia irracional. El poeta incorpora al llarg del llibre un sentiment espiritual que parteix de la teologia cristiana però transformada i particular; en certa manera, les referències a la religió són com contrapunts a la seva passió. Al llarg  de les seves rondes per la ciutat el dolor el fa insensible. Se separa dels altres i els escomet amb venjança: És malalt, el malalt, i encara encara / hores sordes i ensurts que el manen massa. / (…) i llavors s’ensuma la gran venjança: / Jo sóc el carnisser, el fred perfecte.

Aquesta crònica o confessió lírica és un retrat d’una persona que s’ha nodrit del dolor i el canalitza en l’acció d’esventrar bèsties a cops elèctrics. A la darrera part del llibre, hi trobem la veu del personatge que ens arriba sense interferències líriques. Ens explica els seus orígens, la seva infantesa i confessa els seus temors. Declara en un dels darrers poemes: Em refugiava al món, / gaudint de les preguntes / sense creure en no-res. El final del carnisser és un dels seus finals predilectes. I en un mateix hi ha el pitjor enemic.

 Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.49