última ronda

r.mirabete

COM L’ÚLTIM JOC DE MAI

Deixa un comentari

COM L’ÚLTIM JOC DE MAI

Montserrat Garcia Ribas

Editorial Moll

Palma, 2010                                                                                              

Entre la capacitat d’expressió per mitjà de la paraula i del gest, la personalitat individual de cadascú es va configurant amb la seva veu pròpia. Montserrat Garcia Ribas amb aquest poema llarg fragmentat en seccions de poemes breus i concisos construeix una mena de trajecte líric que prova de portar la paraula escrita a un nivell originari; és a dir, força l’expressió, sovint trenca la sintaxi per recuperar el sentit d’una expressivitat que sorgeix sense marques d’ordre i, d’aquesta manera, se’ns mostra com un seguit d’enunciats que el lector ha d’interioritzar i anar assimilant per dotar-los d’un sentit propi per a si mateix. Com l’últim joc de mai és un sol poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc de les pàgines, que també signifiquen. Els versos mantenen una autoreferència molt marcada entre ells, i els uns i els altres van explicant-se mútuament.

És una obra que arrenca de la incertesa davant la vida i de la consciència interna de qui sap que és ell mateix qui ha de confegir sentit –i ha d’explicar-se- la seva pròpia vida espiritual. El poemari consta de quaranta-vuit poemes dividits en tres seccions i un poema final. Ja des del començament del llibre la poeta inicia el seu trajecte líric des de la incertesa davant del present que viu, dels dubtes que sorgeixen després de les nostres accions, i de l’espera i el desencís davant la vida. El desconcert és allò que ens configura: Torno d’on l’instint devotament obscur és cicatriu de desconcert, escriu la poeta amb una dicció lírica propera a Salvador Espriu. Més endavant, el jo líric es mou des del desconcert vital fins al neguit per trobar la paraula que pugui transmetre els moviments de l’ànima que se sent desposseïda i incerta. Aquests poemes s’inscriuen de ple en la tradició poètica de la paraula i el silenci, en la qual compta tant allò que es diu com allò que se suggereix: és a dir, en aquesta poesia d’arrel mística les pauses, els blancs de la pàgina, recreen el silenci anterior a l’expressió i, alhora, el silenci de tot allò que és viu i que no té la capacitat de manifestar-se. Aquest és un do dels ésser humans, la paraula i el gest que explica una vivència interior.

El poemari de Montserrat Garcia és una obra que amb la mínima quantitat d’expressió té l’objectiu de transmetre la màxima expressivitat. Reprèn la poesia del silenci que, ja des del simbolisme francès del segle XIX amb Stéphane Mallarmé, continua en diferents moments del segle XX en la veu de poetes europeus i catalans com ara Paul Celan i Salvador Espriu. És una poesia que arrenca d’un cert misticisme i que prova de trobar una llum espiritual mitjançant la paraula escrita.

 

Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.49)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 16 de novembre de 2010 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.