ABISME I OCELL

ABISME I OCELL

Ramon Guillem

Editorial Bromera

Alzira, 2010

Com en una conversa inacabada, la poesia s’endinsa pel bell mig de la bellesa i el temps. Es debat entre les consecucions de l’amor i en les davallades cap a la realitat feridora. Ramon Guillem ens ofereix un poemari escrit entre els anys 2004 i 2008, en què els poemes assagen una doble introspecció: a la primera part hi aplega els poemes tenyits pel vel del record i d’un cert pessimisme que desemboca en un expressionisme que accentua la part sòrdida i feridora de la realitat i del passat. El poeta se serveix de la desintegració física del cos per remarcar la caducitat del temps individual de vida de cadascú. En el poema Aranyes escriu: Però com fugir de la por, / quan hi ha tanta mort / oculta entre les tiges més tendres (…) si el cos ha de ser un dia com el baf pudent / d’una casa vella d’humitats malalta. Aquesta secció està formada per nou poemes que s’inscriuen sota el títol Abisme, que dóna nom a la primera secció del llibre.

La incertesa és una de les claus interpretatives per tal de llegir entre versos aquest poemari. El llibre avança cap a una nova descoberta que pot encara dotar els poemes de l’esperit enlluernador de la creació poètica i de la vivència de l’amor. Hi trobem el poema dedicat al seu amic i poeta Manel Garcia Grau,  que ens va deixar l’any 2006. En aquest poema, Guillem fa un homenatge a la recerca sense fatiga d’aquell que escriu per retenir l’instant, perquè la tendresa i l’amor s’han de dir i escriure i perquè hi ha qui ens estima, ens diu a El poeta. Al llarg de la segona part de l’obra, sota el títol Ocell Guillem s’inscriu de ple en la vivència del desig, l’abandonament a l’altre/a, la passió intacta… en el relat nu del seu desig amorós com a força inesgotable del seu viure. Tot i la fosca, l’amor lluu. Tot i el dolor, que arriba i corseca i fereix, també és l’espurna en èxtasi del foc, escriu a Cacofonia, que és un dels poemes en prosa del volum.

Guillem ha construït un poemari mesurat en què cada paraula ha estat del tot meditada per oferir-nos una destil·lació càlida, lluent i del tot necessària. En la recerca del sentit de viure importa més el reflex d’allò en què creiem i d’allò que és el paisatge de la nostra mirada. Ser en els altres i ser perquè mirem amb els ulls de la comprensió afectuosa del que ens envolta. Abisme i ocell  confirma que la seva trajectòria poètica de trenta anys de poesia publicada ens ha dut a l’assumpció d’una veu clara i profunda. D’una veu que remou el pou de les pors per sortir-ne complet, únic i conscient del seu viure particular. Al llarg dels poemes comprovem que el poeta escriu tot allò que fa de la seva vida una experiència vital compartida, que ens explica a nosaltres i ens porta al racó de pensar i sentir.

Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.48)

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017).
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*