última ronda

EL RETORN DELS TITANS

Hèctor Bofill

Editorial Moll

Palma, 2009

Una força poderosa que vol traspassar les tanques i les estructures que tenallen la condició humana. Com els titans de l’antigor, fills del Cel i de la Terra, amb la presència abassegadora i imponent d’aquells qui es proposen d’esvanir del seu voltant qualsevol mena de construcció física immòbil. Hèctor Bofill segueix amb aquesta obra la seva recurrent recerca de trobar el punt estètic que pugui agermanar èpica i lírica en versos que declamen un discurs sobre la condició humana. Des de sempre, la seva poesia es proposa de subvertir la prosa amb la dalla d’un vers punyent. Tanmateix, la seva expressió lírica cau més a la vora del gènere dramàtic que a la dels poetes llatins que deixa intuir la seva poètica. També cal remarcar la inclusió de versos que d’una manera massa previsible mostren la seva davallada en un  romanticisme gairebé delirant. En aquest aspecte, la seva poesia esdevé poc contemporània tot i que la intenció última sigui la d’actualitzar un discurs argumental clàssic i presentar-lo amb un lèxic nou i amb referències patriòtiques. 

Amb El retorn dels titans, l’autor construeix una al·legoria de la condició humana en què l’amor i el sexe, el desamor i la lluita, són vida devastada i alhora regeneració vital. En el pacte amorós –o unió sexual- la consciència del jo poètic estableix un paral·lelisme transcendent entre els dos cossos que s’atrauen i els cossos celestes que donaren origen a l’univers. En el poema El pacte, el poeta descriu bellament les raons de l’encontre amorós dels amants i com, de fet, aquest és una col·lisió que genera un origen primer per a la seva acció titànica com a individu: Així ens vam oposar / assedegats amb l’orgull d’atacar / primer com si sorgíssim de l’argila, / nus de força: la matriu exacta  entre / la violència de la solitud / i la metzina de trobar-nos. (…) el moment primigeni que un eclipsi / ajuntà el sol, la lluna i les estrelles. La relació del jo poètic amb el personatge de Thalassa –l’amant- es va dilatant entre les demandes del poeta, que s’inclina cap a un lligam amorós efectiu, i la voluptat promíscua de l’estimada que no es vol sotmetre a ell. Tot seguit, al llarg de la major part del poemari, el jo poètic transita des del desamor fins a la vivència del dolor més salvatge i alhora més assenyat. L’orgull titànic del jo poètic no es deixa vèncer i encara mostra el seu afany vital i desig perpetu en cadascun dels poemes. Després de la ruptura i de l’enyor, el poeta declama en el Segon poema d’hivern: No hem deixat que es glaci cap fruit aquest / hivern. El nostre desamor només / és una paròdia del dolor. El vitalisme del poeta imposa la seva llei: la llei de la força i la consegüent violència, la determinació del desig i la vivència extrema. Tot plegat en una història dramàtica, de vers sincopat i esquerp en la forma, que relliga el dir del gènere dramàtic amb el to sentenciós dels poetes llatins. Alguns dels poemes ens remeten a l’afirmació severa de Catul i als romàntics del segle XIX.    

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.46 (juny 2010)