última ronda

r.mirabete

DESPRÉS DEL TACTE

Deixa un comentari

DESPRÉS DEL TACTE

Jordi Roig

Editorial Perifèric

Catarroja, 2010 

 

Després del tacte de les coses queden les ditades, la senyal, el rastre de la vida. D’aquí prové el títol d’aquest poemari de Jordi Roig que arriba a la plena complicitat amb els lectors. Al llarg dels més de cinquanta poemes presents en aquest recull, el poeta ens fa pública la seva visió i comprensió del seu entorn immediat i, sobretot, de les circumstàncies vitals que conformen la seva realitat: les emocions i els dubtes, els amors i els silencis… els silencis que basteixen el seu itinerari vital. Des de la maduresa personal i d’un bon saber fer, l’obra va classificant els aspectes que expliquen les seves vivències determinants: l’amor sobretot, la vida amb els altres també. Després del tacte s’estructura en tres parts que mantenen un to i una entitat prou remarcable. Per una banda, les dues primeres seccions apleguen cadascuna gairebé la meitat de tot el llibre. Per altra banda, la tercera part funciona com un epíleg existencial i rememora en un sol poema llarg el pas de la vida a la mort: mitjançant el paral·lelisme imaginari entre l’hospitalització del fill i els focs de la nit de Sant Joan.

Comença el llibre amb un seguit de poemes que estan ordenats seguint l’abecedari i cada poema té el títol de cadascuna de les lletres del nostre alfabet. El lligam amb la segona part ve determinat per aquesta motivació lingüística com a efecte ordenador, ja que la segona part duu el títol explícit de Faltes d’ortografia. El pròleg del llibre el firma el també poeta Francesc Garriga, que en destaca el diàleg del poeta amb el lector, i alhora amb si mateix com a poeta en actiu. La primera part relata la ruptura amorosa que dirigeix les seves passes i el seu sentiment de pèrdua inevitable. L’escriptura com una aventura per salvar-se; els poemes com una pàgina existencial que dóna sentit als records. Hi trobem el record d’escenes definitives de la seva ruptura: un dels moments de la separació dels dos en llevar-se del llit ens és explicada al poema Ve doble: Voltes i gires i gires i voltes. / De cop t’aixeques quan ja no et faig falta / i abandones la partida que tu / vas començar. (…) i tancaré / la porta amb les paraules justes. / Et perds i em perdo i em perdo i et perds.   

Al llarg de la segona part se succeeixen els poemes que versen sobre el desamor i la solitud. També hi ha espai per la crítica cap als poetes presumptuosos, recargolats i artificials. La maduresa li dicta una consciència de sentir-se vell i alhora desitjós de sortir del pou del sofriment i de la solitud. L’esperança s’amaga sota el pes de l’enyor, escriu al poema Balancí. I un altre cop se li mostra el valor del fet d’estimar a Desperfectes, que és un dels seus millors poemes: Provo quanta estona / puc viure sense estimar / sota l’aire tarat del present. Amb aquest poemari Roig ens acosta cap a una reflexió des de la maduresa i de tot el que incloem en el mot amor. Amb versos que ressonen amb la tendresa i les empremtes de l’enyor.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.46 (juny 2010) 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 19 de juny de 2010 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.