COL·LISIONS
Deixa un comentari
COL·LISIONS
Lluís Calvo
Editorial 3i4
València, 2009
Contra les concessions artístiques, cal ser intransigent i alhora dúctil respecte allò que hom veu i percep del món. Lluís Calvo prova de superar el llistó de la Imaginadora –la idea del poema- llibre rere llibre. Col·lisions va merèixer el premi de poesia Vicent Andrés Estellés de l’any passat. És un poemari de llarg abast; s’estructura en cinc parts prou diferenciades i amb la suficient entitat per funcionar amb independència les unes de les altres. Són quaranta-un poemes més una selecció brillant d’aforismes (la quarta part) sobre la creació poètica i les motivacions existencials de les quals se’n deriva l’expressió escrita.
Lluís Calvo debutà el 1987, quan guanyà el premi de poesia Amadeu Oller. Des d’aleshores, al llarg dels més de vint anys d’escriptura, ja suma setze llibres de poesia publicats. Ha construït un discurs poètic multiforme i sòlid en què cada poemari ens ofereix unes coordenades compositives específiques. En el llibre que comentem l’autor ha reeixit en l’escriptura de poemes llargs en els quals hi ha el predomini dels versos alexandrins. Sense retoricisme d’embolcall, el poeta lliga la paraula poètica a l’expressió essencial de la parla de l’individu. No hi ha paraula sense veu, no hi ha vers sense discurs, no hi ha poema sense veritat. Aquí és on rau la versemblança i el guany estètic que suposen aquests poemes que s’enfronten a col·lisions diverses contra la realitat. Calvo no ens dóna poemes de supermercat, ni foc d’encenalls per cobrir-nos de fel i ombra un cop llegits. La seva poesia es fusiona amb les vísceres de la modernitat més tangible però sense embrutar-se el dir –ni els dits- des de dins però ben protegit per les conviccions. Els seus poemes són rebuigs de l’ànima, fragments, com escrivia el poeta Gottfried Benn, que expulsen allò que pot emmascarar l’única màscara possible: l’ànima i la seva fam, la seva mort. La realitat de les grans àrees comercials, les marques de productes i l’ús de la tecnologia, són fal·laces. L’ànima és l’únic rostre que ens defineix.
El títol remet a l’acció de viure. L’individu es llança enfora, s’estavella, s’envola, s’estimba, arran de la realitat que l’envolta. Els verbs van delimitant aquestes col·lisions a què remet el títol. El poemari configura una manera d’enfrontar-se a la vida que parteix de la consciència cega de l’instint i s’envola cap a una resolució existencial. La seva concepció de la vida es reclou en l’acció d’anar cap a fora, de buscar-se en les coses que ens limiten i, alhora, ens tranformen. En el poema L’últim home bala se serveix d’aquest home-metàfora per explicar el viure entre l’èxit i el fracàs: alleuja saber que alguna cosa / s’ha aturat; però només un breu instant, / el temps just d’estimbar-te / o de recuperar, amb ànsia, l’equilibri. El viure extrem és allò que motiva l’expressió. El jo actua, fa el pas, i va més enllà de la gran rutina, sempre a la vora de la veritat íntima i indissociable de cadascú. L’instint, la inconsciència generadora de vida, configura la primera part, per exemple, que conté alguns dels seus millors poemes:Elogi de la felicitat, La balada dels últims cocodrils, entre molts d’altres. Tot seguit, se serveix de l’imaginari de la fantasia, el còmic i la ciència-ficció, per connectar la vivència dels interrogants del viure i de l’amor en els formats de l’entreteniment de ficció tradicional. Calvo apunta cap a l’amor com la clau que obre tots els panys: des de les relacions cibernètiques actuals (xats, contactes virtuals) a la motivació cabdal per viure en aquest món tan desdibuixat i fragmentari.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.45 (maig 2010)