última ronda

TÒNIA PASSOLA

L’horitzó que no hi és
València, 2009
Editorial_3i4

Cada vegada més les experiències de les dones s’afirmen per mitjà de la paraula poètica i persisteixen dins del llenguatge. La línia de les poetes més importants del s.XX en l’àmbit català, com ara Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Josefa Contijoch i Montserrat Rodés, està agafant una alta volada lírica i reflexiva sobre l’estat de la dona en el món i, per extensió, de tots plegats i de les nostres vivències íntimes i solidàries. Aquest poemari marca una confluència prou interessant entre el que ens ve de fora i el que ens ve de dins de cadascú. No hi ha cap intenció de fer un llibre unitari, com bé apunta Neus Aguado al pròleg d’aquesta obra. Els lligams són més aviat en el traspàs emocional d’una banda a l’altra de la vida particular i de la vida en comú. Ens interpel·la dia a dia la nostra capacitat d’emocionar-nos, de viure la sensualitat del silenci, l’amor de les paraules necessàries.

Tònia Passola ha escrit aquests poemes des de fa més de 15 anys. La majoria daten de 1991 i la poeta els ha anat compilant amb la cura de qui deixa créixer el sentit d’allò que escrivim. Segons Aguado, el llibre és un quadern de vida. La motivació principal és la d’aprofundir en el més íntim i essencial. La temàtica gira a l’entorn dels eixos següents: l’erotisme, la vida quotidiana en l’àmbit domèstic i l’impuls creador. Passola escriu dirigint-se a l’afany creador del desig: Sense amor no podria respirar. / Sense tu, esdevindria un cadàver sense ànima. Aquests versos pertanyen a un dels millors poemes del recull, Vestits. Allò que convé remarcar de L’horitzó que no hi és remet a com la poeta emmarca els aspectes identificatius de l’experiència com a dona en versos que assumeixen la veu de totes: les referències a les matrius, l’embaràs, l’avortament, l’impuls sexual i vital, troben el seu espai enmig del full en blanc. Al voltant del món que ens encercla hi perviu el desig encès per ser, per viure, per expressar, per estimar. Aquesta és una poesia amb un notable pes dels verbs, de l’acció, com a generadors d’energia emocional. Hi trobem nombrosos poemes d’amor i, cap al final del volum, el poema La meva ciutat és un altre dels poemes més rodons. Assaja l’estructura de versos projectats un a un, amb certa autonomia lírica cadascun, per tal d’explicar la simultaneïtat de pensaments i accions que reflecteixen la vida contemporània, actual, com els cal·ligrames clàssics d’Apollinaire. Al llarg de l’obra sobresurten poemes amb estructura de cançó, amb rerefons quotidià i imatges properes a la vida domèstica.

Ricard Mirabete,

article publicat a Benzina, núm.44 (abril 2010)