última ronda

DAVID CAÑO

He vist el futur en 4D

Palma, 2009

Editorial Moll

LA CIUTAT DE LA PLUJA I DELS MIRALLS

Des de la por i el desig de veure néixer el primer fill, des de l’oposició a la racionalitat uniformadora i estantissa, David Caño (Olot, 1980) escriu el seu segon llibre de poemes: He vist el futur en 4D. És un poemari que assaja el viure en present, en temps, moviment i volum real; com en l’ecografia 4D a què al·ludeix el títol de llibre. Aquesta ecografia permet observar el fetus dintre de la panxa de la mare en tres dimensions i en temps real. Aquesta imatge tan ben planejada per l’autor li permet la construcció efectiva d’un itinerari vital que fa possible i ubica l’expressió del seu discurs particular sobre la realitat comuna. D’aquesta manera, ens trobem en una visió en tres dimensions sobre l’entorn immediat del jo poètic: la ciutat que viu en ell (Barcelona) la parella amb qui viu (la Laia) i el fill que arriba (el Blai està a punt de néixer). David Caño explora en aquesta obra la interiorització més íntima, recorre l’impuls viu de l’instint, de la irracionalitat que tot ho amara i que alhora tot ho engendra. Donar vida és un dels actes més lliures, més plens i més complets que pot arribar a tenir l’ésser humà. I un dels més bells miralls d’un mateix és observar com és el nostre fill. Si al seu primer llibre la ciutat comtal era el motiu principal dels seus poemes (Barcelona, Editorial Galerada, 2007), ara la ciutat és el paisatge, l’espai geogràfic on se situa “la seva poesia de combat, aspra i innovadora, allunyada de les avantguardes oficioses i oficials” –com escriu Lluís Calvo al pròleg d’He vist el futur en 4D.

Cal destacar que aquest llibre és escrit en prosa poètica, amb constants aclucades d’ull als lectors i conciutadans, amb versos que despullen la banalitat i la perversitat de les transaccions comercials barcelonines habituals. Hi trobem l’escriptura depurada de qui sap contenir la crítica social en l’expressió poètica neta, particular, de sentiments i conviccions. La vida de cadascú és indestriable de l’alteritat, dels qui conformen el nostre viure emocional i compromès. Caño escriu des de la maduresa de qui es coneix i ha après a participar en alguna cosa més que en protestes de “xiulets i banderoles”. Al poema IX el poeta aconsegueix expressar la síntesi perfecta que observa entre els efectes externs i socials –la vanitat ciutadana- i la construcció d’una ànima mesella i sotmesa a la competència capitalista interioritzada: “Deixa’t d’autoconviccions i benestar, la culpa és de la competència, i tu l’has interioritzada fins a les entranyes que veus sagnar (…) Tu també vas acceptar, de grat, la violació de la ingenuïtat”. I contra aquesta racionalitat uniformadora de la societat contemporània, capitalista, el jo poètic escriu aquest llibre i relata la gestació del seu fill; com una aposta pel que de nou vindrà a conformar una nova vida, una nova manera de relacionar-nos els uns amb els altres… com una prova física i emocional del nostre desig de vida i de transformació. A la ciutat del llibre -a la Barcelona dels desfalcs morals- la pluja és constant, com una bella metàfora de la destrucció caduca, repetida, anorreadora, dels enderrocs i de la perversió urbanística i alhora social.

                                                                     Ricard Mirabete
                                   article publicat a La Directa (núm.169)