última ronda

r.mirabete

BLANC ÉS OBLIT

Deixa un comentari

Roser Domènech

Blanc és oblit

Editorial_Montflorit

Cerdanyola del Vallès, 2009

 

                                 QUAN LA UTILITAT ÉS LA TENDRESA

La infelicitat mai ha estat alguna cosa amb entitat. És un pou inútil del qual no en sobresurt res prou important per contrarestar el desig de viure i d’arribar als altres. Aquest poemari de Roser Domènech (Olot, 1976) s’inscriu de ple dret en la poesia que explica uns amors que s’estenen per les ramificacions de la voluntat d’estimar: estimar als pares, a l’amant. De fet, Blanc és oblit està dedicat a la memòria del pare de la nostra autora. És el seu primer llibre publicat i ens mostra la destresa que té per comunicar i definir-se. Domènech és Llicenciada en Filologia catalana i ha sabut llegir-se en la nostra tradició poètica contemporània.

En aquesta obra hi ha un seguit de poemes que moltes d’aquelles persones que tinguin el plaer de llegir-la en recordaran -durant força temps- un bon feix de versos; d’aquella emoció original de la primera lectura en sabran retenir l’alè. Això s’aconsegueix quan s’escriu des de la vivència pròpia i -afegeixo- quan l’autor o autora té un domini de la llengua literària prou dúctil i complet. Hi trobem un to de confidència, de sinceritat poètica, de veritat íntima. La poeta ens mostra la seva destresa poètica quan concentra la força emotiva i suggerent en un adjectiu precís, o bé quan sap elaborar un poema a partir d’una síntesi existencial. El poemari es divideix en cinc seccions i un poema-paisatge inicial. Travessarem la memòria del pare en la primera secció, després ens endinsarem en la vivència majúscula d’un enamorament latent, que és a on l’ha conduït la consciència del dolor de l’absència. Aquí rau el moment clau del volum, quan el jo poètic de l’autora s’explica els sentiments que la transporten a l’amor explícit.

En les seccions segona, tercera i quarta, l’abstracció emotiva es concreta en un paisatge teixit amb els llavis, amb la mirada. Destaquem el poema Agulla –tant agosarat com sincer- en què Domènech sap conjuminar una escena, un argument, una emoció, en un bell poema. Ens diu com l’ull, i després la mà, ho copsa tot; com en un quadre. La paraula és color i ja no serà escoltada com a paraula. Gran paradoxa! Gran encert, ja que després de la paraula només ens queda cosir-nos en un paisatge: el de l’amor viscut. Com una pluja fina que dibuixa / imperceptiblement la fressa del teu cos, / com aquella nit, roja i cendra, / quan aprimant-te com una agulla, / desapareixies carrer enllà. / Jo volia esdevenir fil. Cosir-me de tu. Cal remarcar la insistència de la poeta en connectar la seva vivència íntima al conjunt de les dones, en la manera de viure l’amor com una experiència compartida. Són poemes circulars, una mena de bucle concentrat. Es comença en un punt i s’acaba en el pol oposat i determinant. Aquest poemari és com dir sí a l’amor després d’intuir-ne el sentit. Amb la fermesa d’una arrel.

            Ricard Mirabete,
            article publicat a Benzina, núm.43 (març de 2010)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 14 de març de 2010 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.