LES CIUTATS I ELS HOMES

Carles M. Sanuy

Editorial_Labreu Edicions

Barcelona, 2009

    HI HA LA CIUTAT QUE S’IGNORA

La personalitat de l’individu es construeix a partir d’un lloc, d’un paisatge, d’unes vivències. El poeta pot reconèixer-se com un de tants, anònim, en transformació contínua, en decadència: com les ciutats dels homes. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) fa pública la seva visió de les coses per mitjà d’aquest poemari de denúncia, d’autocrítica i d’escepticisme. Se serveix de la forma clàssica del sonet per edificar vint-i-nou poemes que mostren una discursivitat declarada, assumida i reivindicada. Escriu sonets respectant l’estructura de catorze versos decasíl·labs. Tanmateix, no els estructura en dos quartets i dos tercets independents. Sanuy és conscient que la forma mètrica en poesia és determinant per poder dotar els escrits literaris de poeticitat. Un cop ha respectat la forma mètrica, s’allunya de convencionalismes quant al contingut.

L’obra es divideix en una primera part breu, que posa els fonaments morals i conceptuals per declarar el seu discurs líric. A la segona part, sota el títol d’En construcció, hi encabeix la sèrie llarga de poemes del llibre. Hi ha referències clàssiques, mitològiques -per exemple, la d’Ariadna al laberint grotesc- i cinematogràfiques –En construcción de José Luis Guerín. Per concloure el llibre, ens ofereix un epíleg que funciona com una conclusió vital. D’aquesta manera, els poemes de la segona part es vertebren al voltant del motiu temàtic principal: la identificació dels homes amb les ciutats. El poeta recorre aquesta Barcelona pretesament cosmopolita i ordenada, que no es reconeix en el seu passat –la fisonomia urbanística de Ciutat Vella i el Raval- ni en els trets comuns d’un viure mediterrani. El poeta a Urbs –que és un dels poemes clau del recull- descriu la ciutat comtal a partir de la imatge poètica de la multitud: la ciutat com un vast laberint d’ulls i mirades closes. És un espai anònim, impúdic, que mostra les nafres de la realitat social: un assassinat al mig del carrer, la prostitució ravalera a la vista de tothom, etc. Aquestes xacres socials la col·lectivitat civil no les assumeix amb comprensió ni humanitat, i tan sols la mirada atònita dels turistes sembla donar rellevància a aquests esdeveniments socials que passen a Barcelona.

Una ciutat ens defineix com a individus i com a col·lectivitat. Una ciutat és tal com l’han alçat els homes i les dones al llarg dels segles. Contra els estralls de l’urbanisme vacu i pseudotransformador de carrers i places, el poeta es posa del costat dels qui la travessen i la transformen, és a dir, dels seus habitants: al poema Prínceps caiguts escriu: prínceps caiguts, reines-putes / dels sòrdids carrerons, tot just espectres. I en són els protagonistes perquè ells la viuen; no són els qui la inauguren, planifiquen i enderroquen, sinó els que la fan moure i l’activen de la nit al dia. Sanuy pren la perspectiva irònica i sarcàstica d’autors barcelonins ja desapareguts, com ara Jordi Pope o José María Fonollosa. Poetes que van donar compte líricament de la hipocresia i l’estretor de certs ambients barcelonins. D’entre els poemes més brillants hi ha els que acaben amb un vers punyent –com un puny sec a l’estómac. A la part final del poemari, hi ha una secció dedicada a la ciutat de Lleida, que és caracteritzada  amb l’adjectivació de reclosa, hostil, estancada, obsoleta… vaja, semblant a la Barcelona descrita anteriorment. I les ciutats es van construint sense saber d’on vénen, sense haver pogut reconèixer-se en la memòria ni en els projectes urbanístics. Desapareixent.

Ricard Mirabete
article publicat a Benzina, núm.42 (febrer 2010)