última ronda

Un refugi ens permet la conciliació amb el món. Un poema és una casa, un bosc, un amor. Tret dels amagatalls el món és un desert. Cal posar-hi empenta, cal escriure encara un altre poema més. A fora la gent no es respecta, els poemes assagen un silenci que amaga paraules i podem escoltar aquella força màgica dels secrets indesxifrables. Però roman la intenció originària de qui escrigué aquest poema. Podrem tastar-ne un glop? Tenim la nostra sola possibilitat de capir què ens diu qui escriu. I no sempre és fàcil la interpretació de la seva llengua primitiva, irregular i escadussera en uns quants versos fets de nit. Cal que estiguem alerta als seus silencis.

El poema no és ni tan sols un joc, no s’assembla tampoc a un destret perillós; és només una llum encesa a l’altre cantó del full que vol que l’apaguis, que vol que te l’empassis dins teu, “com en la nit les flames a la fosca”.* Arbre en flames, poema obscur però de quasi una llum germana. El poeta creu en miracles, el poeta arriba a crear una mena d’artefacte matemàtic i exacte com una roda metàl·lica, com un alçaprem que permet fendir murs de contenció, de repressió, de frontera. I arribem a escoltar una veu escrita, que ressona com una remor de vents del passat, de la nostra memòria més llunyana i antiga, adquirida per mitjà de tants precedents anònims i germans.

Hi ha qui creu que un poema pretén expressar un sentiment per mitjà de paraules posades en un ordre premeditat. Tanmateix és del tot arbitrària la successió de versos: l’agent poètic ha seguit un dictat atzarós i circumstancial. El poeta sempre escriu un text incomplet ja que la seva motivació és superior a la seva culminació factual en un poema. Es proposa, prova, procura… i només resta una transmissió incompleta, errònia, imprecisa i tant inútil com bella, tant absurda com poètica, tant vague com necessària… És que transmetre-ho forma part del sentiment que ell viu i que en el poema és ja una altra cosa… una possibilitat de ser un sentiment en nosaltres si ens el fem nostre, ben nostre.

                                                 Ricard Mirabete (2009)