NOTES DE POESIA(4)

És imprescindible creure-ho: fins avui, tot el que ha esdevingut és tan sols un preàmbul del que de manera innocent i quasi juganera vius. Com qui agafa un paper i escriu –així, com qui l’estripa- i es posa a pensar en veu baixa, no pronuncia cap frase ni expressa cap paraula que el delati; i tan sols escriu un text que li ve dictat. La impaciència pren les paraules i sorgeix l’objecte poètic davant dels ulls: és una mena de monstre petit i multiforme, una alenada, una il·lusió. L’agent poètic escriu una mena de discurs fragmentat i connotat que malda per ser amputat d’ell/ella, pretén que quedi anihilada la seva persona física i tan sols en resti una veu que parla, una veu que escriu… algú que pugui ser més que un autor…

Perquè més enllà d’un autor/a hi ha una persona històrica sotmesa a la llei de la necessitat i de la llibertat que possibiliten les circumstàncies vitals de l’individu que també escriu. Un dels motius de lluitar per alguna cosa és potser que la passivitat avorreix de mala manera. Per sort hi ha una mena de satisfacció íntima en escriure un poema. L’agent poètic és un farsant extravertit que vol deixar d’avorrir-se. Es posa un poema al cap i el completa -com aquell que es posa un barret i el transforma en una altre barret (o en un capell, o en una gorra) mentre pren les peces com paraules i acaba mostrant un mosaic de tons i fugues cap a d’altres llocs des d’on el llegim.

Si ens trobem davant d’un poema és que estem obligats a superar-lo, ja que sinó no estaríem davant d’un poema, estaríem darrere seu i això sí que seria del tot impossible. Com podríem estar en l’ abans  del poema? Com podríem saber què som abans de llegir-lo, abans d’escriure’l? La interacció entre l’emissor i el receptor, entre l’autor/a i els lectors és del tot imprescindible, no tan sols perquè es produeixi la comunicació sinó també perquè un text sigui una unitat de discurs i no només un conjunt inconnex de signes i grafies indesxifrables, inintel·ligibles.

    Ricard Mirabete (2009)

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*