NOTES DE POESIA(3)

Un poema és una empremta dactil·lar dels dits en un paper. En aquesta s’hi reconeix l’ascendència humana de qui prem els dits a la tinta i deixa un traç de vivència sobre el paper. Hi trobem el ròssec del trescar poètic, de l’expressió individual i pròpia d’una veu que malda per afirmar i perfer-se en un estigma imprès.
El poeta investiga, avança tirant enrere i elaborant un artefacte que ha de funcionar sol, deslligat de la persona, de la situació històrica que l’ha impulsat. Aquell qui escriu no pot deixar de ser l’individu petit de ciutat que fa el que fem els altres. No pot deixar a una banda els seus desitjos, els seus dolors, però els transforma en alguna cosa que no li pertany. És ara allò que llegim. I ho rebem i ens ho fem nostre encara que més tard ho apartem de nosaltres o no ho assumim com una part que ens explica davant del món.

La motivació principal a l’hora d’escriure un poema és construir un discurs que pugui formar part del que entenem per concepció de la vida dels éssers humans. La sensibilitat és el que ens apropa al poema, la raó és el que ens permet acostar-nos i assumir el missatge escrit. No deixa de ser curiós que un poema pugui explicar-nos d’una manera concisa un pensament que teníem a la ment i no havíem sabut expressar. En un poema ha estat objectivat un pensament, una sensació, una emoció que al llarg del temps es manté inalterable i té la facultat d’incidir en tantes i tantes persones. Hom creu que el que sent quan s’enamora és particular i original -cadascú pensa que ha estimat com mai ningú- i un poema ens serveix per relativitzar aquesta particularitat emocional que creiem única de nosaltres. Hi ha tants poemes d’amor com persones que han escrit les seves emocions. I és aquesta comunitat de sentiments el que ens acosta els uns i els altres i permet la comunicació i interacció de tots plegats en el creixement emocional.
Cal advertir de la progressiva desvalorització dels continguts ètics a la nostra societat. Cal ser conscients del constant rebuig a la religió com a sol·lució emocional que ofereix respostes a les preguntes existencials. I avui dia, és la creació poètica la que permet realitzar a la pràctica l’anhel de transcendència innat a l’ésser humà. El plaer creador va prenent terreny a la religió. Escriure ens permet autoafirmar-nos i alhora comprendre’ns els uns als altres. La troballa d’un poeta és un graó que algú ha caminat per nosaltres.
   
    Ricard Mirabete (2009)

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015). Darrerament ha publicat Cel estàtic d'elevadors (Maçanet: Gregal, 2016) i Esdeveniment (València: 3i4, 2017), que és la fita de la seva obra poètica. No us el perdeu!
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*